Ombres d’Estiu
El “descobriment” de les presons
“Em pregunto com és que no ens preocupàvem de les condicions de vida dels presoners
Després de la desaparició de Heathcliff en sentir-li dir que seria degradant per ella casar-s’hi, Catherine cau malalta per unes febres que, un cop és traslladada a la Granja dels Tords perquè hi faci la convalescència, encomanarà mortalment als senyors Linton. Passat un temps, Catherine es casa amb el polit Edgar Linton, però podem suposar que pensa en Heathcliff, que fins tres anys després no torna a Cims Borrascosos disfressat de cavaller i havent fet una certa fortuna de la qual no en sabem l’origen. Què ha fet Heathcliff durant aquest temps? Coherentment amb el punt de vista de Nelly, la narradora dels fets anteriors a l’arribada de Lockwood als cims tempestuosos on transcorre la novel·la d’Emily Brontë, no en sabem pràcticament res del món de baix. Heathcliff ha fet diners de males maneres? Potser sí. Una pensa que, descartada tal possibilitat per conveniència del relat, podria haver acabat a la presó. Potser és perquè des de fa un temps la presó se’ns ha fet molt present en relació amb unes persones empresonades que, evidentment, no tenen res a veure amb Heathcliff.
A vegades temo que el fet que hi hagi presos polítics, que actualment estan tancats a centres penitenciaris de la pròpia Catalunya, ho integrem en una estranya normalitat, però, pensant-hi dia rere dia, constato la resistència davant d’un cas tan inacceptable. Tanmateix, si ara m’hi refereixo és perquè els presos polítics ens han fet prendre consciència d’un món que molts ignoràvem amb la fortuna de no tenir cap persona pròxima empresonada. Potser m’hauran de perdonar que utilitzi el plural, però em pregunto com és que no ens preocupàvem de les condicions de vida dels presoners, que, a més de patir la privació de la llibertat i d’estar exposats a maltractaments, són sotmesos a silencis en els àpats, controls i recomptes, horaris rígids pels quals han de passar hores tancats a la cel·la. Tot en nom de l’organització d’un espai conflictiu, però a prop de l’arbitrarietat amb la qual pot exercir-se la punició. Com podíem ignorar que una persona que surt de la presó, havent-hi passat uns anys, no només pot patir l’exclusió, sinó que es troba amb un món, entre el qual el laboral, tan canviat que no sap com entrar-hi sinó és tornant al que l’ha dut a delinquir? Una meva amiga, que treballa com a psicòloga en una presó catalana, em parlava fa poc de la seva frustració: només “se’n surt” una de cada nou persones que han passat per la presó. La mateixa existència de les presons, no és un fracàs de la societat que es “protegeix” amb elles? Quina ombra més fosca.
