Protagonisme nominal

No ens fem trampes al solitari: la Barcelona actual no és el resultat de la gestió d’Ada Colau, sinó dels alcaldes del PSC –Pasqual Maragall, Jordi Clos i Jordi Hereu– i de Xavier Trias (CDC). Una acumulació d’ambicions capitals que han conduït al col·lapse del medi urbà, i d’oblits que han accentuat els perjudicis d’aquesta cursa sense retrovisors. També és cert que l’alcaldessa ha estat incapaç de conciliar els somnis de slow-city amb el terratrèmol desencadenat per la insuflació de gas dels seus antecessors. Ara, la batalla per l’alcaldia de Barcelona ja no és una ocasió per a enderrocar un model de gestió, sinó una disputa de cognoms. El populisme neourbanita d’Ada Colau s’haurà d’enfrontar a Manuel Valls, el francès destronat, que ha redescobert en la seva ciutat de naixença un pretext per recol·locar el seu ego en un despatx oficial i... qui ho sap: l’unionisme el sostindrà mentre hi hagi beneficis mutus. D’entrada, Valls ja té el suport de la burgesia financera i mediàtica, disposada a ser la cort del nou príncep. I, després, un Maragall: ERC hi ha trobat el màrqueting del cognom –tothom sap la transcendència d’Ernest al costat de Pasqual– però, per més sobiranisme eixamplat que llueixi, caldrà saber si es podrà desentendre de la situació molt estètica i poc ètica de la ciutat que va contribuir a dissenyar. Sense menystenir la qualitat política de la resta d’adversaris –PDeCAT, PSC, PP, CUP...–, esperem que el protagonisme nominal no ens porti a votar “malgrat tot”.