Vuits i nous
El plor de la quiosquera
“Els diaris que ven publiquen la desunió dels independentistes
La quiosquera plora. De què plora la quiosquera? Els diaris que aquest matí despatxa expliquen a portada que la unitat dels partits independentistes al Parlament ha resultat trencada i que els de l’oposició, per aquest motiu, guanyen votacions lesives per al seu ideal. Però no plora tant per això com pels orígens d’això: “Ens van enganyar, no hi havia res preparat.” Quan dic que plora vull dir que la veu se li ennuega i que hi ha llàgrimes acreditades que li venen als ulls. Es va passar tota la nit del primer d’octubre vetllant i protegint les urnes del col·legi electoral que s’havia instal·lat molt a prop d’on té el quiosc. Jo m’hi vaig fer present a les cinc del matí. La vaig veure asseguda dins, darrere els vidres de la porta, amb altra gent valerosa. Em va recordar el posat pacient i endormiscat de les castanyeres passat el frenesí i les urgències de Tots Sants. Plovia, feia fred. Una castanyera de debò munta parada prop del seu quiosc cada tardor. Van venir els mossos. Van entrar al col·legi i van prendre nota. Ella, impertèrrita. Cap a les set els camions van descarregar els diaris. Bé, camions: una sola camioneta. Els camions eren abans. No vaig veure si la quiosquera va anar a fer-se càrrec dels paquets o aquell dia els va confiar a una col·laboradora. A les nou, la cua de votants feia quatre i cinc giragonses per la plaça. Em vaig distreure, i per haver volgut prendre un cafè i comprar el diari, em vaig trobar que, havent arribat tan aviat, era l’últim de la fila. Em va vendre el diari la quiosquera, que ja havia ocupat la seva posició. Des d’allí va rebre les notícies de les càrregues policials en altres pobles, alguns de molt a prop. Va veure com, a conseqüència de l’alarma, la cua no disminuïa sinó que es multiplicava. Jo tenia davant un matrimoni que es va esperar quatre hores per poder votar que no.
Van venir els efectes d’aquell dia: les dues declaracions frustrades d’independència, les detencions, els empresonaments. Tot ho van publicar els diaris. La quiosquera va ampliar el negoci: va vendre llaços grocs, urnes en miniatura, samarretes. Ella mateixa es va posar al pit un llaç groc, que encara avui porta. “Alguns clients m’ho censuren, perquè en tinc de totes les ideologies, però tant me fa.”
Es diu Assumpta. Ja n’he parlat altres vegades. Té el quiosc entre l’estació del tren i l’autocar que també cobreix la distància amb Barcelona. Fa anys em va explicar que des que als transports es regalen diaris les vendes li havien baixat molt. “Fins i tot els bars, que abans eren clients meus, van a l’autocar o al tren a proveir-se.” De vegades, quan obre la parada, s’ha trobat gent que ha desfet els paquets i s’emporta els diaris. “Ah, però que no són gratis?” Ho explica amb disgust i indignació, però sense plorar.
