Macho Man

En un article recent comentava alguna cosa a propòsit de la instal·lació Macho Man, que continua exposada durant aquesta setmana al Saló de Descans del Teatre Municipal de Girona. Coincideixo amb altres persones en el fet que, amb accés lliure, hauria d’estar permanentment visible: no dic que al mateix lloc, sinó fent una gira interminable. La instal·lació concebuda per Àlex Rigola, que la defineix com a “teatre document”, ens fa present que la “violència masclista” està tan fortament implantada a la societat que algunes de les seves formes continuen passant-nos desapercebudes com si fossin “normals”. I també que, tot i que encara hi ha qui posa en qüestió els estudis de gènere, la representació artística n’és una forma de transmissió que quedava amagada amb la santificació de l’art. Per exemplificar-ho, em referiré al contingut amb el qual comença la instal·lació: una imatge del tríptic de Botticelli que, exposat al Museu del Prado, il·lustra la Història de Nastagio degli Onesti, relatada al Decameró, de Bocaccio.

El cas és que Nastagio, desesperat perquè una dona no li fa cas, és dut pels seus amics a una pineda on veu una jove atacada per gossos i perseguida per un genet, Guido degli Anastagi, que li explica la seva pròpia història. Ell també va estimar una dona que no el corresponia. Va suïcidar-se i ella va ser condemnada a l’infern per la seva indiferència. Des d’aleshores, en una acció que va repetint-se eternament, és perseguida per Guido, que obre un seu costat i llança el cor de la dona als gossos. Bocaccio va representar-ho, així com els efectes del terrible relat. Havent-li explicat, Nastagio aconsegueix que la dona que desitja s’hi casi i és així que la podem veure representada al banquet nupcial amb l’expressió de qui sempre més serà submisa. Vaig coincidir amb la historiadora de l’art Pepa Balsach en el torn de visita a Macho Man. Vam comentar després: ens ha costat de veure-ho clarament.