Les ‘defenses’

Ja fa uns dies que sona el “tam-tam” dels judicis als empresonats pels fets de l’u d’Octubre. Mentrestant, els canvis a la cúpula judicial han sigut mínims des que van arribar els socialistes al poder, els gests de conciliació per obrir unes negociacions han estat del tot tímids i escassos, i només es fan evidents els intents de maquillatge de la posada en escena judicial a fi i efecte de permetre que la Unió Europea pugui passar de puntetes sobre els mateixos judicis i les previsibles condemnes. Per parts dels presos s’han fet públiques, de manera dispersa i sense un front unitari de defensa, les estratègies que pensen fer servir els avocats defensors.

És del tot evident que aquestes estratègies semblen perfectament raonades i raonables, des del punt de vista que creuen que no hi ha delicte, car exercir la democràcia, diuen, no pot ser delicte, i que altrament cap acció per part dels presos va suposar ni va instrumentar cap violència. Per tant no hi ha rebel·lió, ni sedició ni malversació. Tota persona de bona fe no pot no estar-hi d’acord, sobretot pel que fa als Jordis, acusats precisament d’allò que van aconseguir evitar.

Però tot això, que està molt bé, perquè fa evident que es tracta d’un judici polític, no sembla tenir en compte que, evidentment, és un judici polític, i en un judici polític els drets humans, les reivindicacions raonades i democràtiques és allò precisament que es porta a judici, car els fiscals de l’Estat, els informes de la policia i les decisions dels jutges es prenen perquè hi ha hagut des de Catalunya un atac polític, a saber, trencar la unitat territorial de l’Estat consagrada per la Constitució del 1978, i és això que es jutja, no pas si va ser o no democràtica i pacífica l’actuació dels presos, perquè això a l’Estat no li importa gens, precisament perquè nega que Catalunya pugui exercir cap democràcia sobre aquest tema, i per això no admeten cap possibilitat de fer cap mena de referèndum. Així és que les defenses, per clarividents que puguin ser, perdran el judici, fins i tot internacionalment, car el que compta és si es van saltar o no les llei de l’Estat, i això és evident que se les van saltar, perquè el referèndum, per més just que sigui, va ser il·legal. I totes les conseqüències posteriors, il·legals també.

Perquè la independència només s’assoleix o bé amb un referèndum legal i reconegut internacionalment, o bé amb una revolta social que desbordi completament l’Estat i implanti un nou dret, el del nou estat. Com que el que es va fer no és ni una cosa ni altra, els presos estan en un tràngol sense sortida, tret que un nou pacte posterior amb l’Estat els indulti, pacte que evidentment no inclourà mai un referèndum legal. Qualsevol estat faria el mateix amb un intent unilateral d’independència. L’Estat va obrir la ratera, i nosaltres hi vam caure. Perquè una llei només te la pots saltar si tens força per imposar una nova llei. I això és l’única cosa que podem fer seriosa, assolir la força i la majoria per una nova llei. Feina per a dues generacions més. Perquè el dret natural no existeix, i les lleis, arreu, les fa sempre el poder.