Malenconia

Fa pocs dies va morir Bruno Ganz i, en els mitjans de comunicació, va comentar-se que la seva interpretació més coneguda és la de Hitler a L’enfonsament, aquella pel·lícula tan discutible que, dirigida l’any 2004 per Oliver Hirschbiegel, aborda els últims dies del líder nazi. Va comentar-se, fins i tot diria que va valorar-se, el fet que el film mostrava el rostre humà del criminal un cop va adonar-se que, tancat en un búnquer de Berlín, no tenia cap sortida i que s’esfondrava el seu somni infernal. I jo em pregunto què ens importa la humanitat d’aquells que, essent precisament humans, han perpetrat crims terribles? A més, caracteritzat com a Hitler, Bruno Ganz va aportar la seva interpretació més histriònica en contrast amb la seva contenció habitual.

En tot cas, aquesta vella cinèfila recorda, com també ho fan d’altres que també envelleixen, l’actor que va transportar un aire malenconiós des dels seus films amb Wim Wenders fins a la seva col·laboració amb Theo Angelopoulos a L’eternitat i un dia. Encarnant un home malalt que, induït per l’ambigu Tom Ripley interpretat per Dennis Hopper, comet un assassinat per deixar uns diners a la seva família, Ganz continua transitant cansadament pel metro de París a L’amic americà. I sí, també és (ho serà per sempre més) l’àngel Damiel que, observant-los des d’El cel sobre Berlín encara travessat pel mur, només pot reconfortar els humans en el dolor i que, per amor, renuncia a la immortalitat per convertir-se en humà. Angelopoulos deia que formava part d’una generació de gent d’esquerres que, un cop s’havia adonat que no podia transformar el món tal com pensava, està condemnada a una malenconia que, amb tot, ha de resistir-se al nihilisme per un humanisme essencial. Amb aquest pensament va concedir a Ganz un dels seus més bells personatges: l’escriptor grec que, a prop de la mort, ajuda un nen albanès a sobreviure en l’Europa a la deriva.