Ombres de Primavera
A Tarantino, amb un llibre
“Fent cua per en Tarantino vaig començar a llegir ‘La mesura dels nostres dies’. La lectura va durar poc perquè uns amics van aprofitar el meu lloc a la cua per posar-se al costat
Hi ha sessions al festival de Canes en què, si tens una acreditació mitjana dins de la jerarquització dels mitjans de comunicació que estableix una implacable prioritat en l’accés a la sala, saps que has d’anar-hi aviat i, per tant, fer cua durant una llarga estona si vols entrar-hi. Era clar que, en la present edició, el film que més ho exigia és Once upon a time... in Hollywood, de Quentin Tarantino. Així que em vaig posar a la cua corresponent una hora i mitja abans de l’inici de la projecció. Ho hauria fet abans, però em vaig retardar escrivint els articles del dia. Quan vaig arribar, ja hi havia molta gent, però vaig calcular que entraria i així va ser. El cas és que, per aprofitar el temps, me’n vaig endur un llibre que hauria volgut començar a llegir abans sense que em fos possible per la feina: La mesura dels nostres dies, el tercer volum del tríptic sobre Auschwitz i després (iniciat amb Cap de nosaltres tornarà i continuat amb Un coneixement inútil) escrit per una supervivent, Charlotte Delbo, però el primer publicat en català. Ho ha fet Club Editor amb una traducció de Valèria Gaillard.
La mesura dels nostres dies s’inspira en les converses que, una vintena d’anys després de l’alliberament dels camps nazis, Delbo va mantenir amb companyes de deportació. Ho havia llegit a la coberta, on també es diu que l’autora va néixer a Vigneux-sur-Seine el 1913 i que ho va fer de nou a Ravensbrück el 23 d’abril de 1945 en ser alliberada del camp. Havia estat transportada a Ravensbrück el gener de 1944 des d’Auschwitz, on va ser enviada un any abans després d’estar empresonada unes setmanes a La Santé, a París, i uns mesos al fort de Romainville. Comunista i membre de la Resistència, Delbo havia estat arrestada el 2 de març de 1942 junt amb el seu marit, Georges Dudach, afusellat poc després. Fent cua per en Tarantino, que a la seva manera va fer un film sobre la Resistència antinazi amb Maleïts bastards, vaig començar, doncs, a llegir La mesura dels nostres dies. Sé que sentiré la veu d’altres supervivents, però el llibre comença amb la seva fent present l’estranyesa en la tornada: “Vaig intentar recordar els gestos que cal fer per recuperar la forma d’un ésser viu a la vida. Caminar, parlar, respondre les preguntes, dir on vols anar, anar-hi. Ho havia oblidat. ¿Ho havia sabut mai?” La lectura va durar poc perquè uns amics van aprofitar el meu lloc a la cua per posar-se al meu costat. Però ja he començat La mesura dels nostres dies i n’aniré escrivint.