Opinió

Tribuna

Vigència del catalanisme

“Hi ha lloc per a un partit catalanista? Des del punt de vista estrictament demoscòpic sembla que sí

Una de les característiques que retrospectivament podem atorgar a l’anomenat procés ha estat la capacitat de malbaratar l’herència política del passat; no ha fet diferències i ha estat igualment destructiu amb els fets que amb les idees i en persones, i ha fet miques alguns consensos que havien estat aconseguits laboriosament. Sota la màxima que tot el que no fos enfrontament era renúncia, s’ha desfet molt bona part del camí que ens havia portat fins aquí (que no és ni de bon tros, ni socialment ni políticament, un dels pitjors moments de la nostra història).

Un dels axiomes repetits pels impulsors i partidaris del procés primer i de la seva culminació després assegura que Espanya és una realitat que s’ha demostrat irreformable, una afirmació que no deixa marge a la discussió i que qüestiona tots els plantejaments polítics que d’una o una altra manera s’han compromès en la millora de l’encaix de Catalunya. Però una mirada sense apriorismes ens permetria veure que si alguna cosa ha quedat en evidència en les últimes dècades és que l’acció política del catalanisme, quan ha prioritzat la seva capacitat d’influir, ha estat enormement eficaç, mentre que, per contra, quan ha volgut enfrontar tot el seu pes contra el de l’Estat ha resultat extraordinàriament estèril. El xoc de trens ha resultat una mala metàfora i una pitjor experiència.

L’èxit més recent de la idea del catalanisme va arribar a ser convertir-se en el de substituir el concepte mateix de catalanitat, instal·lant-se com un valor/sentiment transversal que no podia ser blasmat per ningú que vogués arribar a tenir una posició de representació social i política veritablement àmplia. I el principi del seu declivi va ser desdibuixar els límits que havia mantingut amb les posicions nacionalistes i sobiranistes primer i després amb el renovat i creixent independentisme. Avui, menystingut pels uns i els altres, el seu desaparegut prestigi sembla atrapat en els llibres d’història.

El meteòric increment del sentiment independentista a Catalunya es beneficia de molts factors, alguns de netament polítics (la pèrdua d’identitat del nacionalisme hegemònic) i d’altres, de socials (la crisi econòmica i de confiança amb les institucions), però té en el seu caràcter rupturista un topall que sembla impedir superar els límits històrics del nacionalisme polític. Hi ha qui sosté que aquest gir, i la tensió que ha provocat, ha deixat orfe una part important dels electors catalans. Aquesta és la idea que han impulsat diferents projectes que, si els hem de jutjar pels seus resultats electorals, no han reeixit fins ara. Però lluny de desanimar-se sembla que ara volen confluir en un nou intent. Hi ha lloc per a un partit catalanista? Des del punt de vista estrictament demoscòpic sembla que sí. Almenys això és el que diuen les enquestes quan es pregunta als electors si farien confiança a una formació que es presentés per representar un espai de centredreta català. Els mateixos impulsors del projecte creuen que tindrien prou suport (parlen de 300.000 vots) per arribar a tenir grup parlamentari propi, quan, per exemple, Unió Democràtica (amb gairebé 100.000 vots) no va aconseguir ni un sol diputat quan es va presentar en solitari. Allò va ser el final d’una etapa, però hi ha cap indici que ens porti a pensar que podem estar al principi d’un altre cicle? La idea dels que estan al darrere d’aquesta iniciativa és que l’aparició d’aquesta formació trencaria la lògica dels blocs i se situaria en un espai entremig que permetria substituir, almenys de moment, els consensos pels acords. Des d’un punt de vista intel·lectual cal agrair que en la gènesi del projecte no hi hagi l’intent d’enganyar ningú i que des del primer moment s’expliciti la voluntat instrumental del projecte.

en espera de quin pot ser el recorregut de la iniciativa, avui sabem que el catalanisme polític ha virat la seva prioritat i que abans de tornar a plantejar una reforma i modernització d’Espanya anhela una reconstrucció de Catalunya. Potser per la mateixa voluntat pragmàtica i les urgències històriques els projecte ignora tot allò que va ser fonamental per convertir el catalanisme en un projecte hegemònic: la creació d’una consciència. El millor i més fèrtil moment del catalanisme polític va venir precedit d’un moviment cultural i social previ, de la mateix manera que la seva decadència és la lògica conseqüència d’haver desaparegut amb veu pròpia en el debat de les idees.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia