Diàleg

Tinc un déjà-vu. O a mi m’ho sembla. Ho dic perquè ja fa uns quants dies que tornem a parlar tots de diàleg. El líder d’ERC, Oriol Junqueras, hi va insistir dilluns en una entrevista a Catalunya Ràdio: “Només amb el diàleg s’arriba a consensos.” I hi va afegir, parlant de la investidura de Pedro Sánchez: “ERC no imposa línies vermelles al diàleg i a la negociació.” Pocs dies abans el vicepresident Aragonès s’havia expressat en termes molt similars, oferint “diàleg i negociació” a Pedro Sánchez i convidant-lo “a moure’s”. Com que ara estem tots encallats, i els socis de govern, mig barallats (no em sembla que descobreixi res de l’altre món), la paraula diàleg torna a ser sobre la taula (en un dels costats de la taula, per ser més precisos) com la fórmula màgica per resoldre-ho tot. I jo em pregunto: però és que ha deixat mai de ser-hi, una proposta de diàleg sobre la taula? En quin moment no s’ha cregut que el diàleg fos la solució a tot plegat que ara hàgim de redescobrir que només amb el diàleg s’arriba a consensos? El problema, em sembla, no és que ara hàgim descobert que el diàleg aniria molt bé. Això ja ho sabíem. Els governs Puigdemont i Torra se n’han fet un tip, de demanar diàleg. El problema, ara, és que hem descobert –i constatat amb molta duresa i conseqüències terribles– que hi ha una part que no en vol, de diàleg. O que entén que el diàleg consisteix a parlar només del que a la seva part li interessa. Diàleg? Sempre! Com fa anys i panys que es demana. El problema és: i amb qui? El govern Rajoy no només no el va voler, sinó que el va torpedinar, i el govern Sánchez el va utilitzar només estratègicament quan li va convenir per a la seva moció de censura. A mi em sembla que la proposta de diàleg hi ha estat sempre, sobre la taula, per part de l’independentisme. I que tant per part d’ERC com per part de JxCat –i m’atreviria a dir que fins i tot per la CUP– continua sent la millor opció. No em sembla pas que uns siguin partidaris del diàleg i els altres, no. Em sembla, simplement, que després de tot el que ha passat uns encara el veuen possible i d’altres s’han tornat incrèduls del tot.