Vuits i nous
Les radiacions del Valle
“El monument és un galimaties d’origen que ens impregna a tots
Vam celebrar el final del quart curs de batxillerat –llavors una fita important– amb un viatge per Espanya amb autobús. El va capitanejar el mestre de Formación del Espíritu Nacional. Ho he explicat alguna altra vegada. També he dit que no entenc que els escolapis, liberals i catalanistes, confiessin la sortida a aquell home. Ens va dur a la València del Cid, al Torremolinos del milagro económico, a la roca usurpada de Gibraltar, a la Granada dels Reyes Católicos, a Madrid capital d’Espanya i residència del Caudillo i a Saragossa, on la Pilarica protegeix Espanya i la Guàrdia Civil. De Madrid, vam fer una expedició al Valle de los Caídos. El mestre i el conductor de l’autobús, que coneixia tots els camins, es van agenollar davant la tomba excavada a terra de José Antonio Primo de Rivera, fundador de la Falange. No es movien, semblaven d’alabastre. Mentrestant, nosaltres examinàvem la instal·lació. Ens van dir que el monument fred i imponent acollia altres difunts, però no que entre aquests se’n trobessin del bàndol dels perdedors. No ho hauríem entès. Encara no ho entenc. Semblava un monument dedicat a José Antonio. No sé si ara ho tornarà a semblar, després que Franco, que li ha robat protagonisme quaranta anys, n’hagi estat retirat. Ben mirat, què hi feia, Franco, entre los caídos? En va ser un? La història diu que va ser el responsable, i supervivent, de la caída massiva. Ell va morir al llit, on ho haurien d’haver fet els altres. El Valle, disbarat i galimaties ja d’origen, irradia toxines des del centre d’Espanya que ens afecten a tots. Franco n’ha estat retirat per a benefici electoral del PSOE i, naturalment, se n’han volgut beneficiar els contraris. Aquestes coses, si s’és sincer, es fan amb nocturnitat i en secret, com tantes ciutats van retirar els monuments a Franco. En una anotació del dietari, Ricard Salvat va escriure: “L’esquerra haurà de prendre nota de la quantitat de gent que ha desfilat davant el cadàver de Franco.” Encara hi desfila. Doncs què es pensaven? O ja s’ho pensaven? A diferència de Hitler i Mussolini, Franco va guanyar la guerra i va modelar unes generacions. “Eren tes festes els funerals, oh trista Espanya”, deia Joan Maragall. Ho són, per als uns i per als altres. Les televisions, inclosa TV3, van oferir en viu l’exhumació i el trasllat. En vam parlar tot el dia sense parar. Molts, per rondinar, però amb delectació rondinaire. Si no el treuen perquè no el treuen, si el treuen perquè el treuen. I tant que no hem superat la intoxicació franquista, els d’una edat. L’hem de transmetre als joves? Una mica d’alegria. Si ha fet riure...
A Madrid, em vaig escapar de fer unes tapes per anar al cine. Al Palace (desaparegut), davant de les Cortes, vaig veure Freud, de John Huston, amb Montgomery Clift.
