Opinió

la CRÒNICA

Joan Alcalà

Parlar d’algú és difícil, per no dir delicat. Tot depèn de l’experiència interpersonal de cadascú. La meva és positiva. Tinc algunes raons per fer-ho i les exposaré tot seguit. Em remunto a la dècada dels noranta. Una persona que representava els interessos dels veïns de Taialà per dotar el barri d’un institut previst en el mapa escolar. En aquell moment els alumnes del barri es desplaçaven cada dia a l’institut Narcís Xifra. Era època de canvis i la Logse generava necessitats que fins aquell moment no existien. Els desplaçaments en temps i els costos de transport i menjador afegien més arguments a favor de l’institut. En Joan Alcalà amb la seva serenor i amb un mig somriure mantenia la lluita constant, respectuosa, estratègica, de gota malaia. Actualment Taialà i Germans Sàbat tenen institut: el Carles Rahola, Molts en varen ser artífexs, entre ells, en Joan Alcalà i l’associació de pares i mares, l’Ajuntament del moment i Ensenyament, ara Educació. Han passat ja dues dècades i recordo les nostres converses tenses però respectuoses, tal com havia de ser. Les recordo i les agraeixo. Així és en Joan Alcalà, una persona tranquil·la per fer de polític. Una tasca complicada en qualsevol govern, sigui del color que sigui, si t’assignen àrees d’enorme responsabilitat. Puigdemont primer i Madrenas després li van confiar Mobilitat, Urbanisme i Seguretat, les carteres més conflictives del cartipàs tant pels interessos associats d’una, Urbanisme, com per les responsabilitats derivades de la mobilitat i la seguretat en una ciutat mitjana com Girona. Se’l va considerar per una part dels cronistes de la premsa local com el súper-Alcalà. I si era per responsabilitats i per càrrega de feina, el tractament li era escaient. No obstant això, i a banda de les crítiques rebudes per alguna de les decisions preses en els anys de govern, ell no va ser un regidor polèmic. Penso sincerament que va ser un regidor eficaç, complidor i proper tal com m’agradaria que fossin tots els regidors. Va donar sempre la cara informant de tot i sense perdre mai les formes malgrat les dificultats.

Com a ciutadà les meves peticions sempre varen ser àgilment contestades i li ho agraeixo. Tampoc li puc fer cap crítica malgrat que podíem diferir en alguns temes i el seu tractament perquè ell sempre hi era. Puc afirmar que anava de cara i feia equilibris quan es tractava d’interessos contraposats. Podíem discutir les meves i les seves percepcions, l’anàlisi de determinades actuacions o les lentituds en els tràmits. Constato, avui encara, que els problemes continuen igual i que la reacció de l’oposició és tèbia. Poso per cas la deriva negativa en els manteniments de les principals infraestructures de la ciutat o la neteja. Per experiència sé que tots aquests temes són complexos i de mal resoldre. Tampoc es resolen a gust de tots. L’administració garanteix els procediments i és lenta per això. Però costa entendre que els problemes d’una ciutat s’expliquin malament o no s’expliquin. No hauríem de tolerar que els grans temes de ciutat s’encallin en el calaix de qualsevol despatx. La ciutat no guanya tampoc si els seus regidors no trepitgen carrer fent d’observadors del dia a dia. I ara, quan parlo amb en Joan Alcalà de tot això, lliure ja d’obligacions, em mira, coneixedor de la realitat i em somriu amb un somriure dels seus. Sap de què va la cosa.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.