Per una nova llei de mecenatge

El panorama universitari és convuls com a conseqüència del debat sobre les declaracions dels claustres i les seves conseqüències sobre el procés que viu Catalunya, però cal posar la mirada més enllà. Hi ha molts temes pendents però un d’aquests, sens dubte, és la necessitat urgent d’un nou model de finançament. Són moltes les raons que ho justifiquen però en citaré dues. La primera fa referència al total del pressupost públic que la Generalitat de Catalunya destina a les universitats, que està per sota del que teníem l’any 2007; la segona és que el model actual està basat fonamentalment en el nombre d’estudiants matriculats a les universitats públiques, obviant la potència extraordinària de la recerca del sistema públic universitari a Catalunya i la despesa que cal per mantenir aquests nivells d’excel·lència.

És cert que hi ha universitats amb models especials i mixtos com ara la Universitat Oberta de Catalunya i la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya, però Catalunya requereix urgentment un nou model de finançament públic que millori i superi el que es va pactar en la Llei d’Universitats de Catalunya del 2003 i que va ser executat el 2006.

Alguns estudis indiquen que una actuació de xoc ens portaria a una xifra global de 800 a 900 milions d’euros per tornar als nivells del 2007. Això és el que s’està fent en sintonia amb la Generalitat amb la major oferta pública dels darrers temps. Com a estratègia d’inversió de futur es parla d’una xifra de referència de 1.200 milions d’euros que ens portaria a nivells de percentatge del PIB dedicat a l’educació superior semblant als països del nostre entorn amb models més desenvolupats i sostenibles (com ara Finlàndia i Anglaterra).

Cal assumir que aquests valors de referència impliquen un esforç pressupostari intens i els antecedents ens fan pensar que no serà fàcil. Què podem fer? La resposta es va inventar ja fa temps. Em refereixo a accions conjuntes publicoprivades per al finançament de projectes universitaris d’importància estratègica. Cal cercar fórmules congruents amb la sensibilitat pública per fer possible aquestes col·laboracions estratègiques. Cal una llei de mecenatge que ho reguli i que garanteixi unes contrapartides en matèria fiscal que permetin que les aportacions privades comportin avantatges interessants. En segon lloc, cal valorar les aportacions privades i que siguin considerades com a aportacions altruistes que no comporten cap tipus de limitació ni de control sobre les accions de recerca que han d’estar sempre presidides pel rigor, no per l’interès de part. Això vol dir que les qüestions derivades dels possibles conflictes d’interessos entre finançament i recerca han de quedar clarament resoltes per a la protecció de la sensibilitat pública. Les accions de responsabilitat social corporativa (RSC) del teixit empresarial han de ser un valor afegit. A més, una llei de mecenatge hauria de permetre identificar les àrees que són de més fàcil finançament extern. No totes les àrees científiques són atractives per al sector privat i les asimetries entre àrees es poden veure agreujades.

Una llei de mecenatge catalana no hauria de constituir una alternativa a un model públic sostenible i suficient. Per cada euro invertit per les universitats es generen 7 euros de contribució a l’economia europea i cada lloc de treball generat a les mateixes universitats en genera 6 al món laboral. Comencem a fer tard.