Opinió

la crònica

La sopa d’all

En política, com en altres àmbits professionals, s’ha de ser intel·ligent. Qualsevol persona pot ser intel·ligent si fa servir adequadament el seu potencial, els recursos cognitius que tingui, els que sigui. També pot obtenir els objectius si els sap transmetre. Els esdeveniments polítics d’aquestes darreres setmanes i mesos ens confirmen que això no se sap aplicar. Diàriament comprovem que una cosa és disposar d’intel·ligència i una de ben diferent és utilitzar-la de manera apropiada.

Ciutadans ha fet un excés de teatre que els ha fet perdre sinceritat. Un comportament infantil, altiu, superb i d’odi contrasta amb les emocions que cerca el color taronja: entusiasme, emoció, vitalitat, diversió i joventut. Una discrepància que provoca dissonància cognitiva entre els votants de Vox apel·la a la testosterona des del masclisme i un racisme que molts espanyols tenien ocult. El verd del seu logotip desperta emocions vinculades a la salut, els diners, la natura i el benestar. Encaixa amb el pensament de molts ciutadans malgrat que són molts que s’ho callen. El PSC-PSOE ha optat per fórmules més conservadores. El color vermell genera emocions de passió, energia i agressivitat. És el color del perill i dels aliments per fer-los més atractius. Junts per Catalunya, el blanc (abans groc) desperta sentiments d’innocència. El color s’utilitza per engrandir psicològicament els espais. ERC segueix la línia dels colors calents. El groc genera emocions d’alegria i calidesa. És el primer color que es capta però també el que més cansa, i per evitar aquest cansament s’ha de sotragar el panorama per connectar els votants. Els comuns desorienten per la hiperreflexió constant que els allunya del pragmatisme. El color lila o morat genera emocions relacionades amb la lleialtat, la saviesa i l’espiritualitat. Ha estat i és el color de reis i de religions.

Conclusions: és el que ens esperàvem, res de nou. No hi ha més del que hi ha. Els partits en general ofereixen allò que són, molts assessors, poca escolta activa i poca coherència entre les intencions, les conductes i la realitat. És el contrari de la sopa d’all de la política, fer difícil allò que és fàcil i de sentit comú.

Catalunya ha estat novament, i així seguirà, sembla, el centre del debat. Les solucions per resoldre el problema català, passen, entre d’altres, per dues opcions: fent servir les fórmules que han funcionat en altres conflictes territorials d’aquí i d’allà o organitzant l’Estat espanyol d’una manera diferent que permeti un nou estatus polític i econòmic per a Catalunya. Per això calen polítics valents, amb sentit de transcendència i visió de futur, intel·ligents en definitiva. Escoltar els ciutadans, trepitjar carrer, és fer un ús eficaç de la intel·ligència. Tenim mecanismes per trobar veritables espais de diàleg.

La pràctica real, no la imaginada, ens diu que estem encara lluny del que volem. Massa sovint les idees no es concreten en realitats. Els colors dels partits, la marca, diuen molt del que són, més del que ens imaginem. Ara bé, per ser positius hem de dir que disposem de solucions contrastades i eficaces des de fa molt però la por, la falta d’iniciativa i un perfil polític de baix nivell impedeixen aplicar-les. No cal inventar gaire res. La sopa d’all ja està inventada.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.