Opinió

Caiguda lliure

Entregats al record

“Anna Manel·la deia que posava les escultures en un racó per no fer nosa

Una de les coses que més m’agradaven de la pintora i escultora Anna Manel·la, i me n’agradaven tantes que no les acabaria mai, és que posava títols que tothom entenia. Sense lluna, Sense nom, Memòria, Nua, Adéu. Clars, frontals i en la llengua que ella també parlava. Mai se li hauria acudit l’astracanada de referir-se a les seves criatures en anglès, ni fer-los dir barbaritats com ara que representaven “la soledat de l’ésser humà perdut en la immensitat de l’univers”, o alguna cosa per l’estil, molt inflada i sonora. Quan li preguntaven per què posava les seves escultures d’infants sempre en un racó, responia que era per no fer nosa; “sobretot, que no facin nosa”, repetia. Un dels títols més llargs que li conec és Com si fos possible recollir el sofriment, que va ser la frase amb què va presentar una instal·lació a l’Espai Zero1 d’Olot l’any 2007, poc abans que hagués de deixar-ho tot durant una llarga temporada per la malaltia. En aquell muntatge, en plena guerra de l’Iraq, havia volgut donar forma al patiment que es perd, aquell que deixem de sentir per efecte de la saturació o la distància. En la seva manera de fer justícia als morts, havia alineat tot de caixetes metàl·liques, unes tres-centes, com en un cementiri de víctimes anònimes, i hi havia escampat al davant uns quants caps de fang cuit, petitons, esglaiats. En cada capsa hi havia una mort que no vèiem, però que era impossible eludir, com la citació d’Adorno que recorria la sala: “Així com els morts estan entregats inermes al nostre record, així també és el nostre record l’únic que ha quedat...” Potser és la vegada que va recórrer a suports literaris complexos, perquè un cop que li van demanar que descrivís la seva obra, es va limitar a dir que en general hi havia “grans espais buits amb gent sola, o amb gent molt petita al fons que corre”. Un dels seus dibuixos em recordava el meu pare. Es titulava Té por, i representava una de les seves criaturetes fràgils perdent-se en la llunyania per un estret passadís.

Quan el 2014 va tornar a exposar després de set anys de no fer-ho, va explicar que amb la proximitat de la mort l’havia neguitejat tot el que li quedaria a mig fer, tantes peces inacabades, fins que es va convèncer que ben mirat no passava res, que ella podia estar tranquil·la, excepte que als altres sí, que els passaria alguna cosa. Ara que també s’ha mort el meu pare, sé que aquests altres sempre som nosaltres; sempre és a nosaltres, que ens passen les coses, els qui ens ennueguem de desfici com si ens fos possible recollir el sofriment. Perquè els morts moren d’un en un, una mort única a cada capseta, però no n’hi ha cap per ficar-hi a dins el desconsol dels vius, petitons, esglaiats, tots així d’inacabats, sense lluna i sense nom.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.