Opinió

Caiguda lliure

Postal del despatx

“L’endreça hi és proscrita perquè res no interfereixi en el pensament en curs

El segell argentí Adriana Hidalgo acaba de publicar en edició espanyola un llibre preciós del filòsof Giorgio Agamben en el qual, amb el propòsit de resseguir els espais de treball que ha ocupat al llarg de la vida, esbossa unes petites memòries, encantadores i brillants, per on treuen el cap uns convidats sensacionals, des de Martin Heidegger a José Bergamín, des de Hannah Arendt i René Char i Guy Debord, a Alberto Moravia, Claudio Rugafiori o Elsa Morante. Autorretrato en el estudio podria llegir-se com el camí que va de l’apartament que havia heretat de Giorgio Manganelli a Piazza delle Coppelle, el 1967, fins al de Vicolo del Giglio, que va cedir-li el 1978 el pintor Ramón Gaya en tornar de l’exili, o de l’estudi venecià que donava a San Barnaba i on va prendre forma l’escriptura del cicle Homo sacer, fins al que avui encara conserva a San Polo, espècie de meandre on conflueixen els ídols tutelars que ha salvat de cada mudança. Agamben passeja la vista per aquests espais de creació, a vegades íntims, a vegades compartits, i es va aturant en una fotografia, un llibre, una dedicatòria, una pintura, la taula de treball, però en realitat del que parla és de l’amistat, de l’amor, del temps, d’una determinada llum o d’un gest, de Déu prodigant-se en cada trobada i en cada lectura; un Déu, s’afanya a dir, “sense els consols de la religió”.

Llegeixo Autorretrato en el estudio amb una renovada tendresa pel caos que regnava al despatx del pare. Aquell apilonament ruïnós es també el meu: llibres i papers amuntegats, un ròdol de cafè a la taula, pols en suspensió, els bolígrafs tots escampats. En els d’Agamben tot sembla al seu lloc, desempolsat i disponible. Als nostres, en canvi, l’endreça hi és deliberadament proscrita, com si qualsevol alteració, ni que sigui per manejar-nos-hi millor, pogués interferir en el pensament en curs o extraviar per sempre alguna de les foteses que necessitem tenir a mà. Enmig d’aquest esgarriament, però, el pare també buscava alguna claredat, encara que fos el nom dels fills escrit amb la seva lletra pulcríssima en un paperet quadriculat, per no oblidar-los de la mateixa manera que se li anaven esvaint el dia que érem o l’ordre amb què havia de posar-se la camisa i les sabates. No hi tenia, però, cap dels seus nombrosos trofeus d’escacs, alineats dalt del moble vitrina del menjador com els guardians muts d’una vida passada. A la seva manera, havia anat esdevenint un asceta com el Bergamín que evoca Agamben: una presència silenciosa, d’una alegria secreta, que es nodria alhora de tremolor i esperança. Alguns records, llegeixo en aquest llibre lluminós, “formen part d’allò que roman inacabat en una vida, que va més enllà d’ella”. I bé: és aquest ròssec inaprehensible el que queda al final.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.