Opinió

Caiguda lliure

A l’ombra de Proust

“Vaig arribar a pensar que certs llibres feien envellir abans d’hora

Proust va ser el primer escriptor que vaig incorporar a aquella selecció de gegants que constitueix el primer cànon i, potser l’últim, que farem a la vida. Hauria volgut que fos Joyce, de qui acabava de llegir el Retrat de l’artista adolescent, però no vaig saber reconèixer res que tingués a veure amb mi en els dilemes d’aquell Stephan Dedalus que vagarejava per una ciutat tumultuosa i bruta. Amb Proust, en canvi, hi vaig establir des de la primera frase una afinitat que s’ha conservat immarcescible al llarg dels anys, perquè qui és que no ha hagut d’anar-se’n al llit d’hora, durant un cert temps, i no ha parat l’orella, a les fosques, a la remor dels adults a l’altra banda de la porta, barrejada amb un dèbil entrexocar de tasses i culleretes? Acabada d’entrar en aquella edat que ja et dona dret a tancar-te a l’habitació sense haver de ficar-te per força al llit, l’ansietat de Proust per obtenir l’últim petó de la mare, tot i que no havia format part dels rituals de la meva família, em resultava tan commovedor que, rere aquella espera seva, va lliscar dolçament el llibre sencer, el primer de tots els altres que vindrien després perquè, quan jo també fos adulta, em guardessin la claror dels dies passats com les ales grogues d’una papallona, per dir-ho a la manera de Proust, deturada a la finestra, entre el vidre i els porticons mig tancats.

De la seva prosa murmurant i hipnòtica, prové el convenciment que no hi ha dies viscuts més intensament que aquells que vam pensar que havíem deixat de viure perquè teníem un llibre a les mans, més encara en aquella edat al·lucinada en què, com diu ell, la descoberta d’un autor et podia transportar des del mur cobert de violetes on fins llavors fantasiejaves fins davant el pòrtic d’una catedral gòtica. Proust mateix va ser descobert entre dos paisatges, entre el pati florit de ca l’àvia i el camí de la via del tren que portava a l’institut, que vaig emprendre descoratjada per haver-me d’acomiadar per sempre de Pollyanna, les aventures de la qual poc podien emocionar-me després d’haver conegut, en una punta de magdalena sucada al te, la goteta gairebé impalpable que sosté sense defallir “l’edifici immens del record”. En algun moment vaig arribar a pensar que llegir certs llibres et feia envellir abans d’hora, però deu ser que alguns tenen la facultat de profetitzar-te, de mostrar-te per una portella diminuta de doble batent tot allò que aviat seràs i tot allò que alguna vegada vas ser. Fins i tot la vida que no has tingut. La traducció catalana de Valèria Gaillard per a Proa, que s’afegeix a la que Josep M. Pinto ofereix a Viena, renova els acords d’aquella música que vaig sentir per primer cop en castellà, en la versió de Pedro Salinas, i que em retorna una melodia antiga que cap nota falsa no ha fet malbé.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.