Els residus es fan inaccessibles

Conversava amb l’amiga Isabel S., geògrafa amb una inequívoca sensibilitat mediambiental i social, sobre els mètodes de la recollida selectiva de les escombraries al poble costaner on visc part del temps, quan ella em va dir que a la seva ciutat, i en d’altres, hi ha barris on s’han implantat els anomenats “contenidors intel·ligents”. Em va explicar que se’ls atribueix aquesta suposada intel·ligència perquè els seus usuaris disposen d’una clau (no sé si d’una manera literal, però, en tot cas, l’estri en fa la funció) amb la qual poden obrir-los i tancar-los. És així que, fent-se inaccessibles les restes dipositades a qualsevol altra persona, se celebra que la cosa queda més neta i polida. Tanmateix, com deia la Isabel, s’impedeix que hi pugui haver qui s’aprofiti d’allò que es llença, moltes vegades d’una manera que reflecteix la compulsió consumista que fa comprar més del que es necessita i la tendència al balafiament en una societat on també hi ha tanta precarietat. Això mentre que l’eliminació (que continua essent un gran problema) i el reciclatge (menys del que podria fer-se perquè es produeixen i, en conseqüència, s’usen molts materials no reciclables) dels residus s’han convertit en un negoci (de les empreses del sector amb la participació dels ajuntaments “ecològics”) que va limitant-ne l’accés als possibles espigoladors.

Podria considerar-se que no és cap situació ideal que hi hagi persones que han de buscar a les escombraries aliments o bé matèries (cartró, ferro, fustes) per vendre que els ajuden a subsistir. Evidentment, però, lluny de qualsevol ideal, la realitat social fa que, malauradament, hi hagi qui intenta sobreviure amb el que es llença. Ara resulta que no els deixarem ni les restes. He de dir que jo estic molt influïda per una pel·lícula que Agnès Varda va realitzar fa vint anys: Les glaneurs et la glaneuse/“Els espigoladors i l’espigoladora”, on s’hi mostren una diversitat de persones que, també per diferents motius, recullen coses llençades, abandonades, desaprofitades. N’hi ha que no ho fan per necessitat, sinó per una mena d’actitud moral en contra de les dinàmiques consumistes. És així que, per exemple, n’hi ha que, encara que no ho necessitin, recuperen productes alimentaris amb la data caducada, però que, de fet, poden menjar-se: per comprovar-ho només cal olorar-los o provar-los. Amb els “contenidors intel·ligents”, i amb altra mena de control de les restes, ningú no recuperarà aquestes productes. I els més fotuts sempre són els mateixos.