Opinió

Caiguda lliure

Herbes murmuradores

“Flâneur posa a l’abast les notes de Benjamin en una edició prodigiosa

Gran part del que va escriure Walter Benjamin sembla sortit de l’obsessió d’un bibliotecari maníac per salvar fragments dels llibres antics que custodia abans no els sepulti un cataclisme. Fins a aquest punt la seva labor té la desesperació d’un Noè laic en l’acte de servir-nos les quatre fustes –un conglomerat de paraules– on haurem d’aferrar-nos a l’hora del diluvi. Pressentint la pesta del feixisme, va lliurar-se fins a l’últim segon a aquesta tasca minuciosa, microscòpica, d’arqueòleg excavant en plena tempesta que aspirava a comprendre fins i tot els poders endevinatoris del marro del cafè. Moltes vegades me l’he afigurat, més que a través de la famosa fotografia que li va fer Gisèle Freund a la Biblioteca Nacional de França, com el poeta pobre que havia pintat Carl Spitzweg el 1839, declamant per a si mateix des d’un catre humil, amb la gorra d’anar a dormir posada, la ploma entre les dents, les ulleres distretament col·locades al revés i un enorme paraigua negre obert damunt el capçal per protegir-se, potser, de les teranyines del sostre; un tel ruïnós que amenaça d’abatre’s sobre una misèria de la qual el poeta només es pot abstreure ficant-se dins un vers com qui s’abriga amb la manta. Benjamin no era gaire lluny del món petitburgès de Spitzweg, un món encantador i còmic a la vegada, al llindar de la sàtira si no fos tan benintencionat. Però és d’aquest pensador que s’havia format en els darrers fulgors del segle XIX, en un ambient d’autòmats i titelles, d’institutrius i festes rutilants, de passejades idíl·liques pel Tiergarten, i captaires, prostitutes i homenets geperuts, que provenen les intuïcions més feridores, enigmàtiques i transformadores sobre els desficis que, encara avui, s’abaten sobre nostre. El fet és que no puc llegir Infància a Berlín cap a 1900, que Benjamin va escriure a principis dels anys trenta, sinó com la contrapart de Sobre el concepte d’història, que Flâneur ens posa a l’abast en una edició prodigiosa que, no només confronta tres versions d’aquestes notes redactades ja en plena guerra, sinó que les acompanya, a banda del pròleg admirable del traductor de l’alemany, Marc Jiménez Buzzi (Arnau Pons ha traduït la part francesa), de reproduccions dels manuscrits, d’il·lustracions meravelloses i d’una cura en la tipografia, la compaginació i fins el tacte del paper que l’acosten delicadament a aquell “ram d’herbes murmuradores” amb què el mateix Benjamin s’hi havia referit. Al colofó de la solapa, hi ha una citació de J. Ramón Jiménez: “En edición diferente, los libros dicen cosa distinta.” Poques vegades ha estat tan certa com per a aquestes notes que Eumo-Edipoies havien afegit el 1984 com a epíleg tediós a Art i literatura, i que a Flâneur, en canvi, es llegeixen amb palpitacions d’horror i de joia.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.