Opinió

LA GALERIA

El pòsit que queda

El 2006, al Club Marina Casinet començàvem a organitzar conferències, algunes de persones destacades, com la Isabel-Clara Simó

Era el 5 de maig de 2006 quan, des de l’entitat lloretenca Club Marina Casinet, donàvem un cop de timó i començàvem a organitzar conferències alguns divendres al vespre, i vam despertar l’interès d’una colla de persones –socis i simpatitzants– que han seguit fidels a l’entitat fins ara. De fet, la primera xerrada va ser la presentació d’un llibre de Narcís Munsó que combinava versos i fotografia, però tot seguit ja vam anar portant a la nostra tribuna persones destacades de l’actualitat que tocaven temes molt diversos. Disposem ja d’un centenar de conferències fetes i, en algunes ocasions, hem gaudit del pensament i de l’expressió d’autèntiques figures. No hem regatejat esforços, no solament de caire crematístic dins de les nostres limitades possibilitats, sinó també de tipus de prestació personal quan ha calgut desplaçar-se a buscar el conferenciant al seu domicili i tornar-l’hi després. Lamentablement, el pas del temps ha fet de les seves i s’ha emportat ja alguns noms que ens van fer feliços amb les seves intervencions. Recordo, per exemple, l’Emili Teixidor, la Patricia Gabancho i ara la Isabel-Clara Simó, que evoco d’una manera especial per raó de la seva mort recent. El fet que alguns dels tertulians no conduïssin o que no els agradés fer-ho de nit comportava, com acabo de dir, que algú de la junta tingués cura del seu trasllat. Per l’experiència que en tinc, confesso que, lluny d’una càrrega addicional, era un plus afegit al contingut de la conferència perquè al llarg del viatge la conversa fluïa espontània i teníem l’oportunitat de conèixer encara millor el personatge, que se’ns manifestava amb tota cordialitat. La Isabel-Clara Simó va respondre a aquest clixé. Personalment, jo tenia una certa coneixença d’ella a través del seu marit, Xavier Dalfó, editor de la revista figuerenca Canigó, on vaig col·laborar alguna vegada, els primers temps, i que la Isabel va elevar a una publicació de referència que abraçava la totalitat dels Països Catalans. La xerrada complementària amb la Isabel, anant cap a Barcelona, va ser tant o més enriquidora que ho havia estat la conferència i ens va reafirmar el perfil d’una dona valenta, lluitadora, equànime, patriota, defensora dels nostres drets i de la nostra cultura, que ara, és clar, ja enyorem i a la qual agraïm el seu pas per la nostra tribuna. El pòsit del seu pensament s’ha quedat per sempre entre nosaltres. Gràcies.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.