Opinió

Tribuna

Dintre l’huracà

Els maies, i diversos pobles antics, sabien llegir els signes dels temps. Si hi havia un llamp que talava arbres de la selva grollerament, miraculosament, els déus volien dir alguna cosa, enviar un missatge als pobres humans. Que els savis de les tribus tenien el do de desxifrar aquests estranys esdeveniments, infreqüents i, potser per això, més impactants. Som dintre l’huracà. Els homes i dones del temps són els encarregats d’explicar-nos el daltabaix.

Els fenòmens encreuats que ens mantenen quiets dintre de casa, però, no saben pas interpretar què ens vol dir el fenomen. Només, els profetes de la llei, salten de seguida, el canvi, el canvi climàtic. Els homes del temps són dependents només de com acabaran els llamps i trons que aquesta nit s’ han dedicat a espetegar més enllà del Montseny i que, sense miraments, han anat a raure, tot seguit, a les zones de les platges màgiques del nord, a les cales, als espigons. Visc enmig d’aquest espectacle del qual formo part. Visc entre la cadena transversal que s’enganxa amb les Guilleries i vessa aigües cap a la “gegantina nau” del Montseny que em separa de la ciutat dels comtes. Una especial sensació m’ha pres, enmig de la brutalitat dels elements. Ficada a dins del llit, els sentia voltant per les teulades de casa meva, sense respecte, juntament a una mena de caiguda d’aigua a bots i barrals, d’una ventada que em feia xerricar l’avet que tenim al pas de la porta, record d’una anada a la Fira d’Espinelves, prop de l’esglesiola de campanar romànic que s’ha sostingut endins dels avatars, les tempestes, els tremolors de la terra.

Em sentia dins la fúria dels inferns i m’arronsava embolicada amb la meva cobertura nòrdica endins. Jo era dins aquell brogit desorganitzat, hi pertanyia. No hi podia fer res, si no era tapar-me de cap a mercè de la natura incontrolable. Què ens hauria dit l’homo-deus en un moment com aquest? En aquestes baixes i altes pressions que s’encreuaven al cim dels arbres de la seva selva frondosa A nosaltres, pobres civilitzats occidentals, ningú no ens interpreta què és la bogeria dels elements.

Els mitjans, la magnífica emissora de Catalunya Ràdio, les nostres cadenes televisives, ningú no ens diu què assenyala la riuada que furiosament ha trencat el pont del Tordera, després d’engolir les rierades d’Arbúcies i les que neixen a les Guilleries, just al cim del meu poble, sota Farners. El xoc dels dos corrents d’aigua era una mica el que en el fons vull. Que jo no hi pugui fer res. Que tot peti, que el món s’encabriti, enderroqui murs, i em mantingui endins de la meva flassada suau, quieta, sentint el furor que em té presa.

Goso treure el braç i clico a la tele. Encara expliquen tot això que anomenen Glòria –per què no li posaven Meritxell?–. Ara, hi ha pilons de neu al Pirineu. La Glòria es passeja amunt i avall dels Països Catalans. També, d’esquitllentes, surt el cap del Mossos de la Generalitat de Catalunya. En el judici de causa general.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.