Opinió

Caiguda lliure

Exuberància i murmuri

“A la mateixa època que llegia Steiner, va aparèixer el cànon de Bloom

Durant un temps, vaig ser una lectora tan fanàtica de George Steiner, que vaig arribar a comprar repetit algun dels seus llibres per donar-me el plaer de rememorar la commoció en una edició nova, damunt un gramatge de paper diferent, en una altra llengua. Però després, poc després que hagués vingut a Girona convidat per la universitat, el vaig anar arraconant, com si aquella presència seva entre nosaltres hagués estat en certa manera l’apoteosi de totes les lectures que li devia, de totes les lliçons rebudes, i la resta del temps que passés amb ell només serviria per prolongar una admiració, però no per reanimar la intensitat del primer cop. Els llibres no són ben bé com les persones que alguna vegada vas estimar, amb les quals, passats els anys, deixa d’unir-te cap emoció i, en certs casos, ni la nostàlgia. Són més a prop de l’amistat, que no atenua cap separació, per llarga que sigui, perquè la possessió (aquell “només tu per sempre” de l’amor) no forma part dels seus dons. Steiner, doncs, va quedar en un racó del prestatge com un vell amic amb qui saps que t’acabaràs reveient un dia o altre, i no et decebrà, com dos que “es troben als bancs dels parcs i ensumen l’aire cercant-hi la flaire de la mort”. Però llavors era difícil de superar el moment trasbalsador en què, atret per la magnificència de la Catedral de Girona, Steiner va descobrir, enmig de la pols del temps suspesa en un dels espais de recolliment més amples de la cristiandat, el sepulcre de la comtessa Ermessenda, el seu cos jacent rematat per una insinuació de somriure a través del qual la pedra respira, per on emana un “secret de llum”, un “comiat reticent”. Molts de nosaltres vam quedar captivats per aquella estàtua oblidada perquè ell va parar-hi atenció, una nit de pluja, i va posar-la al centre d’una concepció europea del temps, una “espècie de paper d’escata de la història no satisfeta” que deixa empremtes subtils, tot sovint tràgiques, damunt els objectes, el paisatge, el vent. Hi havia alguna cosa tan enlluernadora, en la manera de revelar-nos la nostra Ermessenda, que ja no sabem mirar-la si no és a través dels seus ulls, amb el senyal de la seva reflexió al front. Més o menys per la mateixa època que Steiner feia furor entre nosaltres, Harold Bloom publicava el polèmic El cànon occidental. Si més no, les recordo com dues coneixences gairebé simultànies. Bloom representava la tirania de l’academicisme culte, etnocèntric i dogmàtic, però brillant, d’una verbositat exuberant. Era incapaç d’imaginar-me asseguda amb ell al banc de cap parc. Amb Steiner, no hauria pogut intimar-hi més, però des que va morir, fa una setmana, m’estic estona davant els seus llibres, esperant que omplin l’habitació de murmuris, per no envellir tan sola.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia