Viure en la incertesa

Tot just s’havia anunciat el tren a la meva destinació que l’home que s’asseia vora meu (ell estava al costat de la finestra i jo al del passadís) m’ha dit amb urgència si el deixava passar. Li he comentat que jo també baixava i que, en tot cas, el tren encara trigaria uns minuts en arribar, com és habitual després de l’anunci. Però l’home ha insistit amb cert neguit i, evidentment, l’he deixat passar pensant que, de fet, hi tenia dret i que volia prendre posicions per sortir abans. Aleshores m’he adonat que jo acabava de tossir (consti que m’he tapat la boca) i li volia dir que el dia abans havia anat al metge i que es tracta de la bronquitis que em va revenint. Tanmateix, tot seguit també he pensat que la paranoia era meva, que havia suposat que l’home podia creure que tinc el coronavirus i que simplement potser volia sortir abans i prou.

El cas és que, al tren, acabava de llegir a través de Facebook un article de Josep Maria Fonalleras publicat a El Periódico en què l’estimat escriptor afirma que “és bo mirar de mantenir la calma quan sembla que tot s’enfonsa”. Fonalleras exposa que, certament, sembla que som a les portes de l’apocalipsi i que potser “mai havíem viscut en directe una histèria similar, una psicosi col·lectiva d’aquest embalum, però que es bo pensar en la idea de parèntesi”, que es tancarà tard o d’hora sense que puguem saber quines ferides deixarà i fins a quin punt es podran cicatritzar. Hi afegeixo pel meu compte que, a banda de les empremtes del pas del virus en els cossos supervivents, no només hi ha les ferides de les conseqüències econòmiques, sinó aquelles derivades de la psicosi col·lectiva, la desconfiança, la por de l’altre com a potencial transmissor de malalties.

Sincerament, intento mantenir la calma, però, encara que ho pugui fer amb l’humor que pot sortir espontàniament com un antídot al pànic, tinc ben present el coronavirus. Podria ser d’una altra manera quan va propagant-se i a molts llocs ha quedat alterada la vida quotidiana? De cop tot s’ha tornat incert i els plans queden en suspens: faré o farem tal cosa si ens ho permet el coronavirus. També en parla Fonalleras del fet que, amb l’excepció d’uns dies on hem pogut tenir una sensació de precarietat, ens havíem acostumat a viure com si res pogués alterar el que teníem previst. El coronavirus fa que tinguem consciència de la fragilitat de tot plegat. N’hi ha molts que, malauradament, ja ho saben per circumstàncies que els fan especialment fràgils i fins han destruït la seva vida. Però no hauria de ser només per la desgràcia que ho sabéssim.