Opinió

LA GALERIA

El pas del temps

Els humans repetim idèntics clixés de vicis i virtuts

Els llatins, que no se solien equivocar gaire, deien que el temps passa, fuig (tempus fugit). Però per poc que hom s’hi fixi, es fa evident que els qui passem o fugim som nosaltres, i l’existència real del temps encara no l’ha pogut demostrar mai ningú. I és que el temps, com altres coses de la vida, és un pur misteri. Un misteri que es complica encara més quan saps que hi ha alguns animals que només viuen trenta-sis hores i que, en un dia i mig, segueixen tot el cicle vital exactament com el seguim els humans, per exemple, o com el segueix el teix, aquest arbre d’hàbitat centreeuropeu que pot viure dos mil anys. Hi afegeixin les teories sobre el temps i l’espai del senyor Einstein, i ja tenim l’inextricable cabdell complet i ben embolicat. La filosofia –diuen– ens ajuda. La ciència –diuen– ens ho fa tot més suportable. La cultura –diuen– suavitza situacions difícils. Molt maco, però el temps és inexorable, impertorbable i no té pietat de res ni de ningú, cosa que ens costa d’admetre.

A Figueres hi havia un barber que, “per passar el temps” –deia–, quan tenia el client assegut a punt, li demanava: “Com vol el tallat: amb conversa o en silenci?” Si el client demanava conversa, li deia: “Futbol, toros o política?” I quan el client havia triat tema, el barber li preguntava encara: “Ho vol portant-li jo la contrària, o anant a favor seu?”

El pas del temps ideal per a mi –la literatura n’és culpable– seria el que més s’assemblés al dia a dia que menava Lev Tolstoi. Vivia en una casa de fusta a Khamóvnik, s’hi tancava a escriure aïllat de totes les fresses i reclams de la ciutat, sense llum elèctrica, sense aigua corrent. Ell mateix portava cada dia el seu cavall i carro a la font a buscar aigua, tallava i arreplegava llenya, escrivia durant les hores centrals del matí i quan s’encenien les espelmes del capvespre, conversava amb la família i amb els amics que l’anaven a veure per passar la vetllada.

Fet i fotut, la conducta humana és ben monòtona. Poden canviar els vestits, l’estructura econòmica o religiosa i tot el que vulguin, però en allò essencial, els humans repetim idèntics clixés de vicis i virtuts, de crims i de plaers. No podria ser altrament perquè, què es pot esperar d’un món el primer pare del qual (Adam) va ser un tafaner irresponsable; la primera mare (Eva), una gran mentidera, i el primer fill (Caïm), un lladre fratricida?



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia