La humanitat, malgrat tot

Estic llegint Cap de nosaltres tornarà, el volum recentment publicat per Club Editor que reuneix les dues primeres parts (una du el títol esmentat i l’altra, Un coneixement inútil) del tríptic Auschwitz i després, que Charlotte Delbo, deportada per ser una comunista activa en la Resistència francesa contra el nazisme, va escriure per aportar un testimoni com a supervivent dels camps d’extermini. Traduïda tota la trilogia per Valèria Gaillard amb un llenguatge precís que sembla just amb l’original, la versió en català de la tercera part, La mesura dels nostres dies, va ser publicada fa cosa d’un any per la mateixa editorial. Aquesta última part, que fa sentir la veu d’altres dones supervivents amb les quals Delbo va compartir aquella experiència innominable que rememoren passats 20 anys de l’alliberament dels camps, vaig llegir-la durant l’últim Festival de Canes, cosa que ara se’m fa estranya, i va ocupar part d’unes altres “ombres de primavera”, precedents a les que estic escrivint durant el confinament.

La lectura del testimoni de Charlotte Delbo és convenient en aquests temps de reclusió forçosa a casa? No sé si convé. Tampoc m’importa. Llegir-ho em sembla una necessitat moral. Fins i tot puja la moral en el sentit que, malgrat tot i aquest tot és humanament terrible perquè fa present que hi va haver moltes persones (sí, persones) que van participar amb extrema crueltat en el funcionament d’aquella barbàrie, s’hi percep que entre un grup de dones deportades hi havia una fraternitat i una estima que mantenien la dignitat. Si Primo Levi va escriure Això és un home pensant que les condicions a les quals estaven sotmesos els presoners d’Auschwitz van condemnar-los a un instint de supervivència que va desposseir-los de tota humanitat, Delbo fa sentir com aquesta va persistir-hi i fins i tot com, amb el cos devastat i enmig de cadàvers, les deportades s’arrapaven a un signe de vida o a la possibilitat d’imaginar-la. Abans d’escriure he llegit un fragment anomenat “La casa”. Delbo explica que el grup de dones, obligades a treballar com esclaves, arriben en un dia de pluja a una casa (marcada amb una J que designa que hi vivien jueus) que els nazis estan enderrocant. Els vigilants deixen que hi entrin i imaginen com moblarien la casa: “Estem les unes contra les altres. La nostra escalfor fa sortir de la roba un baf que s’enlaira cap al forat de les finestres. La casa es caldeja i es torna habitable. Ens sentim a gust. Mirem la pluja i desitgem que s’allargui fins la tarda.”