No és cosa del destí

Seguint amb els filòsofs que fan públiques les seves consideracions a propòsit del coronavirus i els seus possibles efectes socials, polítics i econòmics, no sé si han vist les declaracions de Massimo Cacciari, que va ser alcalde marxista de Venècia a finals del segle XX en el primer mandat i a principis del segle XXI en el segon, a la cadena de televisió italiana La7. Els ho recomano. Cacciari, que actualment resideix a Milà, on va ocupar una càtedra a la Universitat Vita-Salute San Raffaelle, hi parla amb contundència, i amb una vehemència creixent, demanant al govern italià que abandoni la retòrica i que sigui capaç de dir la veritat als ciutadans: la situació és dramàtica. La presentadora intenta suggerir-li, al “professore”, que els italians ho saben prou, però que el govern potser els ha volgut transmetre un missatge d’esperança perquè no s’angoixin més. El filòsof replica encara amb més contundència, pròxim a la indignació: com se’ls pot dir que ha arribat la primavera (oh, sí, que bonica mentre no pots sortir de casa, convertida en un infern que més gran és com més petit és l’espai, cosa gens aliena als recursos econòmics) i que són “bravissimi” quan molts fa temps que no poden més.

Allò que diu Massimo Cacciari és que la situació és dramàtica perquè no només està causada pel coronavirus. Aquest s’afegeix a un país en crisi on hi ha nou milions de pobres (cinc dels quals, de manera extrema) i també uns nou milions condemnats a l’economia submergida. I que aquesta situació no és una cosa del destí (com tampoc ho és aquesta epidèmia, que, com altres que avisaven, no és aliena als problemes del medi ambient), en la mesura que deriva d’unes determinades polítiques econòmiques que han fet que els pobres siguin més pobres i han abocat a la precarietat bona part de la gent de les (ex?) classes mitjanes. Una pensa que, de fet, aquesta situació és com a mínim equivalent a la de l’Estat espanyol, on hi ha més de dotze milions de pobres i s’han aplicat les mateixes mesures econòmiques nefastes. És així que, com diu clarament Cacciari, si no hi ha un canvi radical per part de la UE (i no és que oblidi altres llocs del món, alguns encara amb una situació més dramàtica) les conseqüències del coronavirus les continuaran pagant els de sempre. Ho diu el filòsof: no n’hi ha prou amb els préstecs milionaris, que s’hauran de tornar i augmentaran el deute. I ho té clar: si no s’emet l’eurobò, el desastre serà tan gran que serà la fi de la Unió Europea.