En la vigília de Sant Jordi, no sé si és massa apropiat que publiqui un article sobre una sèrie televisiva. Això, perquè no només s’ha substituït el consum de pel·lícules pel de sèries, contribuint a la desertització de les sales de cinema dins de la llarga evolució de la crisi d’un sector que potser rebrà una estocada pràcticament mortal a causa del tancament pel coronavirus, que es perllongarà més enllà del confinament. Sembla que la serialitat televisiva també ha afectat la lectura, sobretot pel que fa a una narrativa de ficció en volums gruixuts convertibles en best-sellers que formen part dels llibres més venuts per Sant Jordi, diada amb la qual els catalans celebrem la literatura quan, segons les estadístiques, tampoc sembla que hi fem gran atenció la resta de l’any.

Jo no veig gaires sèries. D’una part, menys del que voldria per una qüestió de temps, atès que n’exigeixen molt; però també perquè la durada de les pel·lícules les fa més intenses i concentrades i, sobretot, perquè almenys les que més m’agraden tenen una voluntat estètica més enllà de la narrativa. Tanmateix, no he resistit la temptació de veure Mrs. America, una sèrie protagonitzada per Cate Blanchett, que hi interpreta Phyllis Schlafly, política ultraconservadora del Partit Republicà que, als últims anys setanta, va liderar un moviment antifeminista que va oposar-se, amb èxit, a la ratificació de l’esmena de la llei d’igualtat. Argumentaven Schlafly i seguidores que aquesta llei no només representaria el final dels valors de la família tradicional, sinó que posaria fi als privilegis de les dones, que, en lloc de poder exercir orgullosament com a mestresses de casa, haurien de fer el soldat.

En fi, he de reconèixer que la sèrie, de la qual la plataforma HBO fa visibles de moment tres dels deu capítols dels quals consta, és molt interessant. D’una banda, mostra com Schlafly estava especialitzada en temes de seguretat nacional, oposant-se a tot acord amb els comunistes de l’URSS, però que, per fer-se un lloc a l’esfera pública que li negaven els homes del seu partit, va convertir-se en una abanderada de les antifeministes. De l’altra, fa present com destacades líders feministes no van acabar de donar suport a Shirley Chrisholm, la primera afroamericana congressista als EUA, en la seva candidatura a la presidència perquè creien que el trist senador McGovern era una aposta pragmàtica que resultaria favorable a les seves reivindicacions. Ja tinc ganes que arribin més capítols, que d’alguna manera deuen repicar en el present.