Una notícia falsa com tantes altres

Anit em va arribar un whatsapp amb una “notícia impactant”: “El doctor Tasuku Hojo ha causat sensació avui als mitjans en dir que el virus corona no és natural.” A quins mitjans? Ningú no signava aquesta “notícia” que atribuïa a Hojo, especialista en immunologia amb un premi Nobel per una investigació que contribueix al tractament contra el càncer, un argument tan suposadament consistent i definitiu com que, si fos natural, el virus només hauria afectat a llocs amb la mateixa temperatura que la de la Xina. La “notícia” posava en boca del doctor japonès que havia trucat a tècnics d’un laboratori de Wuhan, amb el qual havia col·laborat, i que els seus telèfons “estaven morts” des de feia tres mesos, de manera que s’havia d’entendre que ells són morts. El redactat ho rematava amb Tasuku Hojo afirmant que la Xina havia fabricat el virus i que, si allò que deia era fals, li retiressin el Nobel. Ni una signatura, ni una font. Un llenguatge sensacionalista per a un relat truculent de poca volada. Per si la “notícia” no posava en evidència per si mateixa la seva falsedat, només calia fer una mínima recerca (una paraula, de fet, excessiva) per confirmar que és una bola com una casa de pagès.

Com saben, aquest només és un exemple de la multitud de notícies falses (que existien abans que en diguéssim fake news) que circulen per les xarxes socials sense que aquestes ho hagin inventat i que els mitjans de comunicació tradicionals n’hagin estat exemptes ni n’estiguin. En la seva ingenuïtat, una es pregunta d’on surten. Hi ha qui ho fa per jugar, per provar quin efecte i fins a quin punt resulta creïble allò que s’inventa? Caient en la temptació de les teories conspiradores, hi ha un Doctor No que concep i propaga falsedats per crear un corrent d’opinió? Amb quins interessos? D’altra banda, hi ha qui es creu una mena de bola com la que he explicat? Entomant-la tal qual, sense contrastar res? Em sembla que és així. Que si, per exemple, creus que hi ha un culpable de tot, estàs disposat a rebre allò que suposadament t’ho confirma. En tenim constància en el passat i ho observem en el present: no hi ha res més fàcil que definir un enemic per tenir adeptes culpant-lo de tots els mals. N’està ple, de xarlatans que utilitzen un llenguatge que simplifica al màxim la realitat creant el miratge que l’expliquen clarament. I les seves mentides fan forat per allò que va dir la periodista Amira Hass, havent-ho descobert amb dolor: “El dret a saber no implica el deure de conèixer.”