opinió
Al JEMAD, pel desarmament
Cal no confondre els exèrcits amb els militars. És un error en què caiem sovint. Els exèrcits sobren tots, de militars no en sobra cap
[Miquel Àngel, celebro sincerament que hàgiu reflexionat respecte de la conveniència de les compareixences públiques diàries de caps militars i policials. Diuen que rectificar és de savis; gràcies. L’escrit d’avui és d’en Pepe Beunza, primer objector de consciència per motius eticopolítics de l’Estat espanyol. Un exemple a seguir per a aquells que volem la pau. Qui va fer realitat la part del preàmbul del projecte d’Estatut de Núria de 1931 que deia: “El poble de Catalunya [...] voldria que la joventut fos alliberada de l’esclavatge del servei militar.” Atentament, Lluís-Ignasi Pastrana Icart]
L’any 1971 jo era un amant de la vida i em volien obligar a passar quinze mesos en una caserna embrutint-me, obeint ordres ridícules i aprenent a matar. Volien que renegués de la meva condició de persona dotada d’intel·ligència i raó que creu que cal resoldre els conflictes amb el diàleg, el sentit comú, la generositat, la misericòrdia; qualitats que fan dels éssers humans persones socials. Vaig dir no i vaig pagar un bon preu. No només no me’n penedeixo sinó que me’n sento molt orgullós. Consells de guerra, presons, batalló de càstig al Sàhara. No ens van doblegar.
Durant aquells anys vaig discutir amb militars, presos polítics, jutges, bisbes i molta més gent. Quan vaig tornar del Sàhara era una mica més savi i molt més convençut de les meves idees. Vaig voler donar-los les gràcies en el consell de guerra en el qual em van condemnar, però no em van deixar llegir el meu discurs.
De militars, en vaig trobar de tota mena. Alguns que deien que afusellant alguns objectors s’acabaria el problema, i els responia que Hitler havia afusellat més de 30.000 persones i seguien omplint els camps de concentració. Altres em van tractar amb respecte i em van ajudar, de manera que els recordo amb afecte.
Vull recordar un capità de Madrid que va ser condemnat a dos mesos d’arrest per haver defensat amb excessiu zel un objector. Jo estava ja lliure, a Barcelona, i a punt de viatjar a Madrid per manifestar-nos demanant la llibertat del capità, quan ens va arribar la notícia que estava lliure per reducció de l’arrest. Es va perdre una bona fotografia: Pepe Beunza demanant la llibertat d’un militar.
Per això cal no confondre els exèrcits amb els militars. És un error en què caiem sovint. Els exèrcits sobren tots, de militars no en sobra cap. El problema és que a partir de la bomba atòmica, no hi ha exèrcit que ens pugui defensar d’un atac amb armes atòmiques, bacteriològiques o químiques, i per això en el millor dels casos la seva funció és inútil, i en el pitjor, atès que aquestes armes les tenen els exèrcits i l’exèrcit espanyol està en l’OTAN, es converteixen en la major amenaça per a la supervivència de l’espècie humana. Només la lluita pel desarmament defensa la meva vida perquè al món hi ha acumulades armes atòmiques per destruir quinze vegades tot rastre de vida. Ens hem tornat bojos! La teoria militar de la dissuasió equival al suïcidi col·lectiu.
Cada nen o nena que ve a el món hauria de rebre amor, menjar, refugi, cultura i tot el que exigeix la seva dignitat com a persona. El que rep segur són quinze condemnes a mort esperant que algun insensat dels que puguin governar un país nuclear, li doni un dia per prémer el botó de les bombes. Malauradament cada dia hi ha més països nuclears i governants insensats, així que estem vius de miracle. Només si els convencem que l’única defensa de la vida és el desarmament, podrem aconseguir-ho. Per això li escric aquesta carta.
