Nascut per ser més feliç que els altres

No sé si va ser una bona idea que, un cop vaig saber que havia d’ocupar provisionalment aquest espai de Manuel Cuyàs tota la setmana a excepció dels meravellosos dilluns en què ho fa l’Eva Vàzquez, se m’acudís agafar una novel·la (en aquest cas La cartoixa de Parma) per anar-la comentant, mentre la vaig llegint, tal com ho he anat fent com a substituta durant un mes en diversos estius successius. Ni les meves circumstàncies personals ni, sens dubte, la situació en què vivim són equivalents a les d’aquells estius. Potser havia d’haver esperat. Tanmateix, amb la convicció que la bona literatura sempre ajuda a viure i a pensar, intentaré reprendre aquesta obra major de Stendhal. No sé ni per on començar perquè, havent avançat en la lectura mentre també he anat llegint sobre Stendhal restant una mica de temps a altres ocupacions, tot just estava en el punt en què Fabrizio del Dongo vaga desconcertat per l’escenari de la batalla de Waterloo (aviat, el pròxim 18 de juny, en farà 205 anys) sense tenir clar si hi ha assistit.

Partidari de Napoleó, oposant-se així al seu conservadoríssim pare “oficial” tenint present que s’entreveu que podria ser fill d’un militar francès participant en l’ocupació del nord d’Itàlia, Fabrizio va partir amb entusiasme juvenil cap a França amb la voluntat de donar suport al que va ser emperador. Aquest, havent-se escapat del confinament imposat a Elba, havia arribat el març del 1815 a París escortat des de Grenoble, on va néixer Stendhal, pel regiment comandat pel mariscal Ney en una marxa entre l’aclamació popular. Fabrizio havia fet la seva aventura duent el passaport d’un venedor de baròmetres (que no li va resultar gaire útil perquè la seva aparença no lligava amb tal ofici, de manera que, afegint-hi el seu mal francès, aviat va ser retingut amb la sospita que devia ser un espieta) i unes monedes d’or cosides a la roba que, donades per la seva mare i la seva tia Gina, van ajudar-lo a sortir de diversos tràngols. Això fins que retorna cap a Milà, de la qual ha de fugir per no ser detingut per bonapartista. A través dels contactes de la tia Gina, que n’està enamorada, s’exilia a Romagnono, al Piemont, en una propietat de la mare. Té una recomanació: que sigui discret i que no conspiri políticament. Passada l’aventura, no en té intenció perquè, estimant Napoleó, no ha assumit l’esperit de la revolució: “En la seva qualitat de noble, considerava que havia nascut per ser més feliç que qualsevol altre i trobava ridículs els burgesos.” N’hi ha que encara ho creuen, això, i ni miren els que ni són burgesos.