Ingrid Bergman a la tele i al cine

Potser la primera vegada que vaig veure Ingrid Bergman va ser a la televisió en una emissió de Casablanca festejada pels meus pares i la meva tia Maria com un esdeveniment. Em diuen que, fa un parell de dies, La 2 va emetre de nou Casablanca, que no sé si s’ha anat transmetent generacionalment com jo la vaig rebre fins tenir presents per sempre els ulls plorosos de la Bergman mentre Sam toca un altre cop As Time Goes By. Tanmateix, quan encara era una nena, també va ser a la televisió que vaig veure-la com una dona que, per sortir d’un camp de refugiats després de la II Guerra Mundial, es casa sense amor amb un pescador de l’illa de Stromboli, on pateix el rebuig dels seus habitants. No va ser fins més tard que vaig saber què representava el fet que Ingrid Bergman, més enllà de l’escàndol que va suscitar que deixés marit i filla per l’amor a Rossellini, abandonés Hollywood per aventurar-se amb un cineasta que, acostant-se al món real, rodava en escenaris naturals sense un guió tancat i era capaç de confrontar-la a un pescador trobat en una illa i no a un actor amb els mateixos codis apresos.

Els films de Rossellini amb Bergman van ser un fracàs comercial, però perduren per la seva grandesa moral i per tot allò amb el qual van encetar nous camins en el cinema. I és així que celebro l’actriu que va encarnar la dona perduda al volcà de Stromboli, aquella altra que, després de la mort accidental del fill, busca el sentit de l’existència a Europa 51 acabant en un manicomi perquè la societat benestant no suporta que posi en qüestió el seu conformisme i, sens dubte, la Katherine Joyce que, en un Viaggio in Italia, viu una crisi matrimonial que fa que es commogui en veure, a les ruïnes de Pompeia, una parella abraçada petrificada per sempre més. Sempre em pregunto: d’on surt aquell gest ferit i el gemec de la Bergman davant d’aquella visió? Potser va ser amb Rossellini que va voler deixar de fer sempre Joana d’Arc, cosa que li retreia Hitchcock, amb el qual va treballar en tres films, un dels quals Notorius, que demà es projectarà en la reobertura del Truffaut, de Girona. Encara a Barcelona, no podré disfrutar en una sala de cinema dels petons que disfressen la traïció de l’agent (Cary Grant) suposadament enamorat i d’aquella tensió al rostre de l’actriu quan amaga en una mà la clau del celler on uns nazis ocults al Brasil guarden unes ampolles amb urani. La Bergman és un punt de conciliació i alhora de conflicte entre el cinema clàssic fet a Hollywood i aquell que va contradir-lo fermament per impulsar la modernitat fílmica. M’han fet l’un i l’altre.