Señorita Escarlata

La plataforma HBO ha anunciat que retira provisionalment Allò que el vent s’endugué del seu catàleg, cosa que ha provocat una cadena de reaccions indignades en considerar-ho un acte de censura. He dit provisionalment perquè HBO hi ha afegit que tornarà a programar la pel·lícula amb un rètol previ que avisarà als espectadors que poden trobar-hi un contingut racista que els pot ofendre. Això perquè en aquesta mítica producció de David O’Selznick s’hi pot percebre una mena d’idealització de l’esclavitud originada en la novel·la homònima de Margaret Mitchell escrita des del punt de vista dels sudistes esclavistes que van perdre la guerra de Secessió. Hem de suposar que la plataforma ha adoptat aquesta decisió davant de les protestes per l’assassinat de George Floyd i també podem sospitar que, més que per convicció política, els seus directius deuen creure que els pot ser favorable (i fins i tot convenient per al negoci) mostrar una sensibilitat antiracista: tornaran a esprémer Allò que el vent s’endugué amb un cartell de bona conducta. I és així que ens podríem preguntar si els espectadors necessiten ser avisats del contingut d’una pel·lícula com si, entre altres coses, es considerés que no són capaços de contextualitzar-la.

Tanmateix, més que pensar en el perquè de la decisió d’HBO, s’ha aprofitat el cas per bramar en contra del “moralisme” d’una sèrie de col·lectius (posem-hi que els sospitosos habituals: antiracistes, feministes, gais i lesbianes) als quals s’atribueix una voluntat censora i, pel que sembla, una gran influència en les grans corporacions. No ha faltat qui, posem per cas, ha afirmat que admira Clint Eastwood pel fet que, fent de mula, es permet dir “negret” o “lesbianes motores” sense despentinar-se. Una actitud equivalent als que es queixen que la correcció política els escridassa perquè expliquen aquells acudits de maricons, moros i “ties bones” (o al contrari) que tant els agraden. D’una manera menys barroera, s’argumenta que no poden llençar-se a les escombraries obres del passat (i també haurien de dir del present) que, pels seus valors estètics, transcendeixen una càrrega ideològica que ara (per què només ara?, o és que a tots els coetanis d’El naixement d’una nació els va semblar bé l’apologia que fa del Ku-Klux-Klan?) pot resultar repulsiva. I tant que no. S’han de veure per disfrutar-les, si és el cas, però, com que no són sagrades, també per anar-les pensant no només com a reflex d’una època, sinó també com a transmissores i productores d’ideologia. Res és innocent, i encara menys el cinema.