Havia de ser una pausa

Fa poc més de nou anys, el 29 de maig del 2011, Miquel Pairolí s’acomiadava dels lectors amb un article (el seu últim escaire) en què exposava que, de manera equivalent als cuiners per elaborar els plats, cada columnista de premsa té les seves receptes. Hi afegia els ingredients amb els quals procurava cuinar els seus articles: sentit crític envers el poder, reflexió com a compromís amb el lector incitant-lo al pensament, memòria per lligar caps entre passat i present, a més d’una certa voluntat d’estil. El títol de l’article és Teló i va ser escrit amb la consciència que baixaria definitivament. En Miquel va morir el 6 de juliol del 2011. Aleshores l’havia substituït Manuel Cuyàs publicant al mateix espai del diari, que ara ocupa amb tristesa aquesta ombra, els seus articles sota el genèric Vuits i nous. El passat 15 de maig (un altre dia de maig) hi va explicar que havia anat al barber.

Amb aquella seva manera vibrant i amena de retratar els costums, d’abans i d’ara, Cuyàs es recorda a Dissabte al barber com el nen que, quan tenia massa tou de cabells al clatell, la mare enviava, sempre aquest mateix dia de la setmana, a una barberia en què a l’estiu, amb les portes i finestres oberts, s’hi creava un ambient pròxim a El nostre home a l’Havana, mentre que a l’hivern, amb tot tancat, l’aire s’hi resclosia i semblava el casino de Calle Mayor. Els referents cinèfils formen part de l’ornamentació dels seus textos, cuinats amb un sofregit après amb els millors escriptors periodístics catalans. En aquest article, també hi ha lloc per referir-se als efectes econòmics del coronavirus exemplificant-ho a la menuda amb el seu barber, que va acceptar amb recança una paga doble del servei aportada amb la consciència que l’home, com tants d’altres, no havia pogut treballar durant 40 dies: el seu ús de l’anècdota, sempre integrada en el relat amb les seves virtuts com a cronista, no era en va perquè hi concretava com ens afecten les circumstàncies.

Dissabte al barber acaba de manera que, llegint-lo al seu moment, se’t feia un nus a la gola perquè diu clarament allò que hi va palpitant: havia anat al barber abans de sotmetre’s a un trasplantament de medul·la òssia. I t’estremeix quan ara rellegeixes: “Ha arribat el moment de fer una pausa llarga.” Havia de ser una pausa, no pas un comiat. No ens sabem avenir d’aquesta pèrdua i així, doncs, que no es reprenguin uns articles amb els quals Cuyàs cuinava a la seva diferent manera i proporcions els ingredients dits per Pairolí amanint-los amb ironia i cert gust per la polèmica combinat amb una afabilitat que el feia pròxim explicant les seves vivències. Estem de dol.