Opinió

Ombres de primavera

Una felicitat que quasi fa mal

“Amb la fortuna de no tenir persones properes afectades, a més de no haver-ho patit al propi cos, jo mateixa me n’oblido sovint, com si el papu no continués existint

Ahir explicava que, havent tornat a Begur, hi he vist una exposició de la fotògrafa Elena Carreras que en certa manera relata la vida perseverant als carrers del poble durant el confinament. Al cap d’unes hores d’haver enviat l’article, me’n vaig adonar que no hi ha cap dramatisme en la mesura que no hi és a les fotografies, que en alguns casos poden expressar una mica de tristesa dins d’una atmosfera quasi fantasmal, però on sovint, com si reflectissin l’alegria de la trobada de la fotògrafa amb aquells que retrata, s’hi esbossen somriures darrere de les mascaretes. En tot cas, no hi ha imatges de dolor i de dol. Això deu ser així perquè en aquest poble no hi ha hagut cap mort a causa de la Covid-19 i a penes casos de contagi. Potser per això mateix hi tens la sensació que, tot i les mascaretes, és com si no hi hagués rastre del confinament o de les empremtes que pot deixar el coronavirus. Amb la fortuna de no tenir persones properes afectades, a més de no haver-ho patit al propi cos, jo mateixa me n’oblido sovint, com si s’hagués esborrat l’experiència del confinament, malgrat que sigui tan recent, i el papu no continués existint entre nosaltres. Tanmateix, havent-ne mort tantes persones i havent-lo patit i patint-lo moltes més amb tot el dolor i el dol que comporta, el papu hi és, rebrota i n’ignorem el seu esdevenir mentre que encara no tenim ni idea dels seus efectes socials i psicològics.

El cas és que, havent tornat a Begur, tinc pendent de fer-ho al meu poble de la Garrotxa en el qual he pensat tan sovint en aquests últims mesos. Tinc ganes de veure la roca basàltica, cada cop més malmesa per les erosions del temps, i retrobar-m’hi amb la gent coneguda. Això mentre que, fent un salt en el meu recorregut per “La cartoixa de Parma”, vull fer atenció al moment en què Fabrici del Dongo retorna d’amagat a les proximitats del llac Como (on, a Grianta, hi ha el castell propietat del seu pare) amb el desig de veure-hi mossèn Blanès amb la consciència que l’home, tan important en la seva formació, té 83 anys i possiblement morirà aviat. Fabrici, convertit en un monsignore, ja campa per Parma, però, en un territori dividit, continua sent un pròfug a Como després que el seu germà Ascani l’hagués denunciat per “napoleònic”. És així que, per evitar la guàrdia, se separa de la seva mare i fa camí fins a arribar a un penyal insolat, on, protegit per la nit i el silenci vast, els ulls se li mullen de llàgrimes: “Les aigües i el cel eren d’una serenor profunda; l’ànima de Fabrici no pogué resistir-se a aquella bellesa sublim.” Reconec, podem reconèixer, moments així i la seva felicitat, que quasi fa mal.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.