Opinió

Ombres d’estiu

Herois, jutges i ministres

“Tot el que pogués escriure es quedaria curt davant del que poden imaginar a propòsit dels jutges i dels ministres

He avançat moderadament en la lectura de La cartoixa de Parma reconeixent-hi dins seu que, amb una certa ironia, hi conviuen diverses “novel·les”: sentimental, política, d’idees i, potser entre altres, d’aventures. Les aventures van associades a Fabrici del Dongo, que, sense tractar-lo amb condescendència, el narrador defineix com un heroi, concedint-li un destí anunciat amb els presagis de mossèn Blanès. Des que va arribar fins a Waterloo amb el desig inútil de lluitar a favor del Napoleó crepuscular, Fabrici ha passat per peripècies que més d’una vegada l’han situat a frec de la mort, i se n’escapa sempre per una ajuda in extremis, per un cavall comprat o robat, per un accident del perseguidor o per altra mena d’atzars i encontres favorables regalats als herois.

Retornat a Parma després d’esquivar els perills derivats d’entrar en territori llombard, on encara cueja la denúncia del seu germà Ascani, Fabrici explica les aventures a la tia Gina i al comte Mosca. Aquest comenta que li hauria pogut procurar un passaport escaient per entrar a la Llombardia i que, en el cas de ser detingut, els seus amics “en aquella encontrada haurien tancat els ulls de bon grat”. Un heroi, però, està condemnat a exposar-se al perill. El cas és que, en arribar al palau Sanseverina, Fabrici es troba els servents carregats amb les insígnies del dol més solemne. “Aquell home tan trempat que deien que era el meu marit acaba de morir-se a Baden”, explica la Sanseverina. El matrimoni de conveniència ha durat poc. Gina ha heretat el palau i uns diners que cobegen una neboda (la marquesa Reversi, rival de Mosca) i uns nebots del duc difunt que li envien cartes anònimes abominables i, a més, “tenen posada botiga de denúncies infames” contra la duquessa. Mosca diu: “Hauria pogut dur aquesta púrria vint cops als tribunals”. Suposant que no ho fa per mantenir les aparences, hi afegeix: “Els meus bons jutges els haurien condemnat”. Fabrici punxa amb floret: “Això és el que m’espatlla tota la resta (...); m’hauria estimat més de veure que els condemnaven magistrats que jutjaven en consciència.” Mosca, gat vell, contraataca amb finesa: “Em faríeu un favor, vós que viatgeu per aprendre coses i veure món, si em donéssiu l’adreça d’aquesta mena de magistrats, els escriuré abans de colgar-me.” Però Fabrici és audaç i també afinat: “Si jo fos ministre, aquesta absència de jutges com cal em feriria l’amor propi.” Tot el que pogués escriure es quedaria curt davant del que poden imaginar a propòsit dels jutges, amb consciència o sense, i dels ministres, amb amor propi o sense.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia