Els cinemes perduts

Quan era una nena, no m’imaginava que, anant-hi diumenge rere diumenge, el cinema del meu poble tancaria. Fascinada davant la pantalla, on es projectaven còpies velles que a vegades es cremaven, ni devia adonar-me que cada cop hi anava menys gent, que agafava el cotxe per marxar del poble o que potser es quedava a casa per veure la tele. Aquell tancament del meu primer cinema, que es deia Amèrica com si prometés un somni, no em va avisar de tots els que vindrien. Tampoc em devia imaginar que tancarien tots els cinemes d’Olot, on vaig passar bona part dels diumenges de la meva adolescència. Com també han anat tancant tots aquells cinemes de Barcelona on, quan hi estudiava, m’hi vaig passar més hores que a la universitat.

Cadascú podria traçar un itinerari pels seus cinemes que només perduren a la memòria. Seguint amb els meus, en relació amb els llocs on he viscut, a Girona n’han desaparegut uns quants i hi han perseverat les tres sales dels Plaça (una de les quals ocupada actualment pel Truffaut), mentre que l’antic Albèniz va reconvertir-se fa temps en un multisales. Com és sabut, l’exhibició cinematogràfica, pautada per la distribució, va prescindir de les grans sales per reduir l’ocupació i les pantalles en la fragmentació dels multicinemes, bona part dels quals a fora dels centres urbans i lligats a espais comercials. Un indici de com el cinema deixava de ser l’espectacle primordial per convertir-se en un complement del consum. També, però, a Catalunya mateix s’han obert sales alternatives com un acte de resistència. Així que he procurat viure totes aquestes desaparicions i reconversions sense aferrar-me a la nostàlgia. He seguit anant al cinema veient també les pel·lícules d’altres maneres. A més, fa tant de temps que els cinemes estan en crisi (i el mateix cinema) que per això mateix li suposava la capacitat de sobreviure, amb les seves pèrdues i mutacions. Tanmateix, a causa de la Covid-19, als multicinemes els costa reobrir sense produccions nord-americanes. Resistiran els “cinemes d’autor” sense una política cultural en aquest sentit? Als espectadors els importa que hi segueixin havent cinemes? Un record pel Méliès, que ha tancat per sempre.