Em passen coses

Hi ha gent que fa grans coses. Els veiem a la tele, als escenaris, a les enciclopèdies, en empreses i entitats. Persones extraordinàries i abnegades que treballen nit i dia per la feina, per la causa, per l’obra, pel que sigui, sense mirar mai el rellotge. De dilluns a diumenge, sempre disposats a fer avançar el món. Jo m’hi esforço, de debò, però a hores d’ara ja sé que mai podré ser com ells. Perquè jo voldria fer grans coses, però a mi... a mi me’n passen, de coses. Em passa que un bon dia el meu fill es lleva amb una granissada d’origen misteriós que demana una visita mèdica immediata; un altre dia falla la nevera i cal que vingui el tècnic, i a la gran li caduca el DNI i només es pot renovar en horari de matins.

Això em passa només de tant en tant, per sort. Però no us he explicat el més greu: cada dia sense excepció a casa hem de tenir roba neta (rentar-la, estendre-la, recollir-la, plegar-la, posar-la als armaris), menjar a la nevera (comprar-lo, endreçar-lo), cuinar àpats, rentar plats, endreçar, netejar, pagar el que calgui i fer de mare (xerrar amb els fills, animar-los, renyar-los, acompanyar-los, jugar-hi, ajudar-los, menjar junts, etc). El pitjor és que reconec que m’agrada fer moltes d’aquestes coses, sobretot les que impliquen estar amb els fills. Suposo que queda clar que amb tot això no faré mai carrera.

Per això em sorprenen aquests homes (de dones ben poques) que han nascut amb la gran sort que mai, mai, els passa res del que em passa a mi contínuament. O no els passava fins que ens ha caigut sobre el cap aquesta apocalipsi que es diu Covid-19. Molts que han tingut la sort de poder mantenir la feina i fer-la des de casa han descobert que és impossible tancar-se a l’estudi a les nou, sortir-ne a les dues i posar-se a dinar si algú no ha fet el dinar (i abans, comprat el menjar, etc). I, igualment, sortir presentable a una videotrucada demana roba neta (i potser planxada, etc). Per no parlar de la canalla, que no tenen cap botó de pausa mentre els grans fan les seves coses.

Davant d’aquest panorama, molts han reaccionat amb pànic: on són les escoles, els casals, deixeu sortir els avis de les residències, inventeu una vacuna perquè puguem deixar els nens amb seguretat! Altres somnien cada dia tornar a la vella estimada rutina de treballar al despatx, dinar amb els companys i tornar a casa a la tarda, si no hi ha reunions tardanes, a descansar.

Alguns, espero, hauran vist que alguna cosa grinyola, i grinyola molt fort. Em ve al cap un dels rars companys que he vist amb un nadó als braços durant una reunió virtual. Vull creure que aquest home veu amb recança el dia que haurà de tornar als horaris de feina embogits fora de casa, que faran que es perdi les primeres paraules del petit, les seves primeres passes. Això serà un privilegi de qui l’estigui criant, una tasca que probablement portarà com a efectes secundaris fer tota aquella feina invisible i molt més ingrata que permetrà que quan ell arribi a casa es trobi la nevera plena i la camisa neta, temps “de qualitat” amb els fills –que “de quantitat” ja se n’ocupen altres– i un llit fet on descansar.

Benvolgut pare del nadó, ens hi posem? Aprofitem que tot està de cap per avall per entendre que sense aquestes feines invisibles i sense èpica de tenir cura de les persones entre quatre parets, no hi hauria cap gran home, cap gran dona, que pogués salvar el món? I que sí, que volem fer grans coses sense renunciar a sentir les primeres paraules del nadó perquè també hi som, a casa?

explico a la meva amiga M que vull escriure sobre tot això. De seguida treu un llibre de la bossa: ¿Quién le hacía la cena a Adam Smith? i exclama: és això! I m’explica que el teòric del capitalisme va poder fer la seva obra gràcies al fet que la seva mare s’ocupava de la intendència. Una feina de cures que donava tan per garantida que no va merèixer ni una línia dels seus escrits (sospito que Marx i Engels tampoc no li van donar gaire més valor).

Li dic a l’M que em sabria greu començar la col·laboració amb El Punt Avui amb un article que em fes semblar antipàtica. Ella em mira amb un mig somriure: “Si vols parlar d’aquests temes, fes-te’n a la idea: seràs antipàtica.” Què hi farem. Ara, si m’ho permeteu, tanco l’ordinador i em poso a fer el dinar.