Nobita i les garses

En llenguatge de l’àvia Neus, una oficina de comunicació seria un despatx especialitzat a fer veure garses per perdius. Concretament les garses dels amos de l’oficina de comunicació, cap d’altra, són les que tots hem de veure com a perdius. És just la feina contrària que hauríem de fer els periodistes, però als professionals que treballen en aquestes instàncies i en aquests afers ens uneix haver cursat un procés de formació universitària molt semblant i que compartim col·legi professional. El comú denominador que ens agermana deu ser una certa debilitat per l’arrogància. I la palma de l’arrogància l’adjudiquen sovint a l’oficina del Barça, que en l’etapa del president Nobita ha excel·lit. Ja era molta garsa, mantenir que per confidencialitat i per l’extensió, l’auditoria no s’ensenyaria, només s’explicaria. La van dir i la van interpretar, i tan amples. No l’han entregada ni al soci i anunciat candidat Víctor Font. Però que ara s’agafin al secret de sumari que ha decretat la jutgessa del 13 en el procediment que els Mossos han aportat l’auditoria fa venir, i perdoneu-me l’expressió, caguera. Som als cims més alts del ridícul. En què has convertit el Barça, Bartomeu? On acabarà aquella generació que ens havia de fer un Barça diferent i nou? Un document que era públic per definició (l’havíeu esbombat) passa a ser secret perquè s’ha incorporat a un sumari que es declara secret? Alguna garsa ha perdut els trucs.