Buscant respostes

Mentre reviso les doloroses imatges dels presos polítics enfilant de nou el camí cap a la cel·la, se’m fa difícil trobar una justificació a una de les confessions més colpidores que l’exconseller de Territori, Josep Rull, feia en una entrevista recent publicada a La República. Revelava, fa escasses setmanes, que la sintonia entre els presos polítics era un element destacat mentre van ser a les presons de Madrid fins al punt de ser tots una pinya, però que, un cop van ser traslladats a Catalunya, les baralles entre els seus partits de referència havien calat tan fons que havien aconseguit erosionar aquelles bones relacions. I mentre miro les imatges em pregunto si ningú es posa vermell quan fins i tot ha fracturat la unitat entre els que estan pagant el preu més alt d’aquest procés. I em venen de cop tantes preguntes al cap que em sento obligada a frenar per agafar aire: com pot ser que els partits independentistes no deixin la competició per a més endavant? Com és possible que els carrers no estiguin sense descans inundats de manifestants? Com pot ser que, en la lluita antirepressiva, els interessos electorals vencin l’aliança? Com he pogut defensar i confiar tant que la solució es basaria tant sí com no en la taula de diàleg? Per què m’he discutit hores amb els que em volien convèncer que el PP i el PSOE són la mateixa cançó? On són els meus amics socialistes que en privat s’indignen, i molt, davant el tracte rebut pels presos polítics? On són aquells militants del PP i de Cs (sí, ho han llegit bé) que quan no els senten els seus dirigents afirmen que la presó no és la solució al conflicte? Què esperen alguns demòcrates per defensar a crits l’amnistia? Com es pot viure en pau amb un mateix amb tanta set de venjança? On és l’aturador d’aquesta ignomínia? I, sobretot, per què no salto de la cadira i tinc una reacció més rebel que escriure aquestes quatre ratlles?