Opinió

Tribuna

Jo no volia ser independentista

“Aquella Espanya progressista, tolerant i federal que els pares em van fer imaginar fa molts anys, ja tan sols existeix en aquelles sobretaules familiars

Vaig néixer, fa 46 anys, en el si d’una família andalusa que va immigrar a Catalunya cercant una vida més digna. Vaig créixer en un entorn molt reivindicatiu, amb carnets de la CNT circulant per casa i amb una mare que plantava el cotxet davant les excavadores, amb servidora dins, per impedir que el meu barri a la perifèria de Badalona sucumbís –encara més– a l’especulació urbanística.

LA FAMÍLIA, PARES I TIETS, em van ensenyar que només podíem ser d’esquerres perquè no teníem ni un sol motiu per aterrar en el bàndol contrari. He crescut entre samarretes del Che Guevara, mítings de Felipe González i cançons de Víctor Jara. També entre ranxeres. No em dic Adelaida, com volia el pare en honor d’una de les seves cançons preferides, perquè ma mare va ser precursora del Nosaltres parim, nosaltres decidim. Vaig créixer convençuda que el federalisme era la solució màgica als problemes. L’independentisme català, durant molts anys, m’agafava a anys llum. Em vaig aprendre Els segadors, ja treballant de periodista, perquè m’avergonyia cobrir actes institucionals de la Diada i només poder taral·lejar-lo. I no volia ser com els polítics que movien els llavis però no l’encertaven ni per casualitat. Eren temps en què l’himne nacional de Catalunya sonava un dia a l’any. A casa, entre la col·lecció de discos, només s’havien colat en català les cançons de Serrat, gràcies a la mare. Si aleshores m’haguessin dit que Jaume Sisa era un davanter de l’Espanyol, m’ho hauria cregut. Els himnes no em diuen absolutament res, tampoc ara. Si vull una sintonia que em traspassi, em submergeixo en l’univers The Smiths i faig sonar This charming man. Les banderes tampoc m’emocionen. Quan vaig a una manifestació on en veig un sol model, em venen ganes de fugir cames ajudeu-me. Vaig començar a parlar català als divuit anys, en arribar a la universitat. Mai abans m’havia estat útil ni necessari. Un altre dia podem parlar de la ineficàcia de la immersió lingüística, quan la llengua no es practica més enllà de l’aula. En els meus anys, ni a l’aula, per molt que alguns segueixin presumint.

AMB AQUEST PUNT DE PARTIDA, encara avui dia em pregunto com vaig arribar a l’independentisme. Diria que va ser per afinitat amb algunes persones que hauria seguit amb els ulls tancats dins un arc limitat de sigles, no pas seduïda per un projecte polític. Les primeres vegades que sentia allò de l’Espanya ens roba o no sé quines històries de les balances fiscals, jo encara combregava amb aquell altre concepte de la solidaritat entre pobles, en una dimensió molt àmplia. Crec, de fet, que si fa deu anys l’Estat no hagués engegat la maquinària contra l’independentisme, encara ara em comptaria entre els federalistes. L’1 d’octubre, com per a molta altra gent, va ser clau per fer el gir definitiu. Però gairebé tres anys després, i a misses dites, sospito que una altra gestió del que vindria després d’aquella victòria popular encara hauria fet tremolar els meus fonaments ideològics. Sobretot perquè, mesos després, la gestió del problema ja estava en mans de tots aquells que, sobre el paper, algun dia havien sigut els nostres. O, si més no, els de la gent que més m’estimo.

PERÒ, VES PER ON, resulta que només he percebut tones de repressió; un poder judicial amb set de venjança; uns partits polítics còmplices de l’estafa reial, que a més a més tracten la societat com si fos estúpida; una voluntat de l’Espanya més rància d’aniquilar el català i tot allò que dugui un signe d’identitat catalana; un augment del feixisme, el racisme i el masclisme que, a casa nostra, no té la mateixa cabuda. O no en tenen els partits que hi donen espai dins del seu ideari. I sí, també tinc molts moments que desertaria de l’independentisme. Quan veig les baralles sagnants dins del món sobiranista, quan veig gent repartint carnets del bon independentista, busco la porta de sortida. Però després em sento com la protagonista d’aquella pel·lícula que fuig d’un penal i el final de l’escapatòria és un gran penya-segat que li recorda que no hi ha pla B. I si encara dubto un xic, aleshores miro el compte de Twitter de Pedro Sánchez, rellegeixo els seus comentaris vergonyants sobre el rei emèrit, i no puc fer altra cosa que no sigui somiar amb un país nou. Perquè aquella Espanya progressista, tolerant i federal que els pares em van fer idear, ja tan sols existeix a les antigues sobretaules familiars.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia