Opinió

opinió

Pere Aragonès

Europa, una economia al servei de la ciutadania

El canvi climàtic no entén de fronteres, fet que obliga la UE a liderar una fiscalitat verda

El 1950, Europa va veure néixer uns sis milions de nens i nenes. Tota una generació marcada per una difícil postguerra i pel conflicte latent entre blocs, però també pel naixement d’un projecte a escala europea sostingut sobre els valors de la democràcia i els drets humans; sobre la llibertat, la igualtat i la justícia; sobre el progrés, la pau i la solidaritat, i sobre la tolerància i la diversitat. Un projecte que busca un futur compartit per a tots els pobles d’Europa.

Avui, però, aquest ideal europeista està en qüestió. El fracàs de la Constitució Europea, la manera com es va girar l’esquena a la ciutadania durant la crisi del 2008 i el mateix Brexit han posat en dubte el projecte de la UE. I ara, la resposta inicial a la Covid-19, amb els estats competint pels recursos sanitaris, ha fet trontollar de nou els fonaments d’un projecte amb unes expectatives de futur incertes.

Aquesta Europa d’interessos particulars no ens agrada. Però això no significa que deixem de creure en el projecte europeu. Al contrari. Les nostres conviccions europeistes continuen intactes, convençuts que són essencials per a la revolta del bé comú que planteja Raül Romeva i en la qual la República Catalana ha de tenir un paper destacat.

La revolta del bé comú exigeix una Europa d’escala humana i al servei de la ciutadania. I el primer pas és redirigir les prioritats de la política econòmica. És l’hora de dur a terme una política centrada en les persones, centrada a generar prosperitat i benestar per a tothom. Per això és l’hora que Europa aposti per un sistema econòmic que, en lloc d’accentuar les desigualtats, la principal riquesa que generi es mesuri en termes de qualitat de vida.

En aquest sentit, si mirem com Europa enfila la reconstrucció post-Covid, sembla que alguna cosa s’està movent. És cert que som lluny de l’ambiciós pla del Parlament Europeu, però l’acord final –malgrat les concessions als països del nord i les llacunes que s’hauran de corregir en el tràmit parlamentari– és una bona notícia. S’ha trencat el tabú de l’emissió de deute europeu per finançar la recuperació. I això és un fet històric que, sense cap mena de dubte, reforça el projecte europeu.

Les prioritats i objectius de la proposta europea coincideixen amb la voluntat de la Generalitat d’aprofitar la reconstrucció per impulsar l’economia per a la vida, la revolució verda, la digitalització plena i la societat del coneixement, per la qual cosa és imprescindible que puguem gestionar directament els 30.000 milions d’euros que corresponen a Catalunya. En aquest sentit, és impossible fer confiança a qui parla de cogovernar però es queda els fons europeus i no ens facilita els recursos que ens corresponen per enfilar la recuperació.

Malgrat tot, cal ser més ambiciosos i identificar nous objectius per reforçar un projecte compartit pel conjunt del continent. Fa 70 anys es va apostar per la cooperació econòmica, en bona part, per assegurar la pau. Amb el pas del temps, però, ens hem anat convencent que la pau està més garantida, i l’objectiu inicial s’ha anat desvirtuant a mesura que la lògica del mercat ha substituït la lògica de la cooperació. I avui recuperar i enfortir la lògica de la cooperació implica establir una fiscalitat comuna que doni resposta a reptes que no obeeixen a la dimensió local i que contribueixi a reforçar el sistema europeu de benestar.

Només a tall d’exemple: el canvi climàtic no entén de fronteres, fet que obliga la UE a liderar una fiscalitat verda que ens ajudi a assolir els objectius de l’Agenda 2030. I, com el canvi climàtic, l’economia digital tampoc entén de territoris, per la qual cosa no es poden continuar dissenyant tributs que tinguin com a principal criteri el lloc on s’ubiquen les grans corporacions. Per això cal un tribut europeu sobre les grans empreses digitals per tal que facin una contribució fiscal justa.

Cal una nova fiscalitat comuna i cal, també, una fiscalitat harmonitzada, especialment en impostos com el de societats, perquè el dúmping fiscal –la competència deslleial a l’hora d’abaixar els impostos– i els tics de paradís fiscal d’algun estat no encaixen amb un projecte europeu que té la seva força en la cooperació i no en la competició.

El 1950, amb la Declaració Schuman, el projecte europeu iniciava el camí a través de la gestió compartida de la producció d’acer i carbó. Aquest és l’embrió d’una UE que avui ha d’entendre que el futur és impulsar un sistema econòmic al servei de la ciutadania, en què el BCE, per exemple, més enllà del control de la inflació, tingui el mandat de vetllar per la plena ocupació. Perquè avui no n’hi ha prou amb la unificació monetària. No n’hi ha prou amb la unificació del mercat. Cal una base comuna de drets que asseguri un mateix estàndard de dignitat i de qualitat de vida a tots els europeus. I, en bona part, això implica compartir una política fiscal al servei del model social europeu.

Aquesta ha de ser la llavor d’una nova Europa econòmicament pròspera i socialment justa. L’Europa del bé comú que garanteixi el futur dels cinc milions d’europeus que naixeran aquest 2020. L’Europa on Catalunya vol fer sentir la seva veu com a estat independent.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia