Les vacances del cineasta

L’estiu del 1974, el documentalista holandès Johan van der Keuken, junt amb la seva esposa i els tres fills de la parella, se’n va anar de vacances a un petit poble de l’Aude, però no va deixar de filmar: viure, per ell, era fer cinema. Les imatges enregistrades en aquelles vacances, com ara les dels seus fills jugant i banyant-se o les d’una vella amb el marit malalt que explica coses del passat del poble, va posar-les en relació amb d’altres amb les quals evoca un seu avi, que va iniciar-lo en la fotografia, un amic poeta mort i el saxofonista Ben Webster, que havia filmat. A Les vacances del cineasta (Vakantia van de filmer), exposa que la imatge fotogràfica “recorda” mentre que la cinematogràfica “no recorda res perquè sempre és en present”. És així que afirma: “Ben Webster és mort, però sempre viurà en aquestes imatges.”

Parlo de Les vacances del cineasta en un estiu, però, de fet, potser són un pretext per referir-me a un altre film de Johan van der Keuken realitzat 25 anys després: Les llargues vacances (De Gote Vakantie, 2000), que comencen amb la imatge de dues tasses que, una dins de l’altre, trontollen en un equilibri precari. Després, la veu en off del cineasta, que va fer de narrador dels seus documentals tan personals i a la vegada tan socials i polítics, explica que el seu metge li va donar males noticies: les cèl·lules cancerígenes han augmentat. Hi afegeix que, en comunicar-ho a la seva esposa, l’experta en so Nosha van der Lely, aquesta va dir: “Marxem a fer bells viatges.” Estant-hi d’acord, el cineasta declara: “Sí, marxem, amb imatge i so, com fem des de fa molts anys, cap a condicions de vida diverses, calentes i fredes, desèrtiques i poblades, amb la presència de la humanitat que sobreviu als obstacles gràcies a la bellesa de les històries que s’explica per reconfortar-se davant del no-res.” És així que, viatjant per diversos llocs d’arreu del món, hi va filmar creient que moriria si deixava de fer-ho. Veient la pel·lícula sento que res humà se li feia aliè i que la bellesa més fugissera es revelava a aquest cineasta que mirava el món amb un gran respecte. Johan van der Keuken es va morir l’any 2001, però continua viu en tot el que va filmar. Continuarà: demà Dies d’agost, Marc Recha, 2006.