Opinió

opinió

Francesc José María Sánchez

Cap a una recentralització de la sanitat pública?

Uns quants, molts, sembla que no formen part del sistema i en quedaran exclosos

El Congrés dels Diputats ha aprovat recentment per àmplia majoria el dictamen de la comissió per a la reconstrucció social i econòmica dedicat a la salut i la sanitat públiques. D’entre les propostes presentades, algunes de les quals ja fa anys que han estat plantejades pels que hem defensat la necessitat de reformar, totalment o parcial, el sistema de salut per adequar-lo a les noves necessitats socials, demogràfiques, epidemiològiques i tecnològiques, m’agradaria parlar de dues: la concepció centralitzadora del Sistema Nacional de Salut quant a la seva governança i la modalitat de gestió que defensa tan allunyada de la realitat del sistema integral d’utilització pública de Catalunya (Siscat).

La primera idea del dictamen és que el Ministeri de Sanitat ha de sortir reforçat, idea força que es repeteix en diverses ocasions, en principi sembla que sense treure competències a les comunitats autònomes. Però la il·lusió s’acaba quan en el punt 4 es diu: reforçar el Ministeri de Sanitat perquè pugui acomplir amb efectivitat les seves funcions en un sistema descentralitzat.

Primer desacord, el nostre Sistema Nacional de Salut no és un sistema únic descentralitzat en 17 comunitats autònomes. S’acosta més a un sistema federatiu que és la suma del Ministeri de Sanitat i les comunitats autònomes, cadascú amb les seves pròpies competències. Les de les comunitats autònomes són les assumides pels seus propis estatuts d’autonomia, i les del Ministeri, que es redueixen a la sanitat exterior, les relacions internacionals, la formació especialitzada en ciències de la salut, la política en matèria de farmàcia i l’anomenada alta inspecció, i prou. Fins i tot la determinació de la cartera de serveis comuna no és competència seva sinó el Consejo Interterritorial, en el qual participen totes les comunitats autònomes que l’han d’acordar.

Aquesta proposta és dotar el ministeri de recursos i de “capacitats”, tots sabem que és sinònim de competències, i si s’ha de dotar de més “capacitats” el ministeri per reforçar el seu lideratge, això serà a costa de les competències d’altri. Digueu-me malpensat, però més de trenta-cinc anys pul·lulant per sistema de salut m’han ensenyat a llegir entre línies. Una solució és reforçar el Consejo Interterritorial del Sistema Nacional de Salud, que com diu la llei de cohesió i qualitat és el principal instrument de configuració del sistema i convertir-lo en el seu “govern federal”, en el qual cadascun dels seus membres estigui assegut exercint les seves pròpies competències amb una visió col·laborativa i cooperadora, però no subordinats al Ministeri de Sanitat.

L’altra proposta esgarrifosa des del punt de vista del model sanitari català és sobre el finançament de la reconstrucció. L’adequació del finançament a les necessitats reals passa per un augment dels recursos destinats al Sistema Nacional de Salut. Però uns quants, molts, sembla que no formen part del sistema i quedaran exclosos del gaudiment d’aquest increment perquè: “Todo el incremento se destinará a sanidad pública de gestión directa.

Recordem que a Catalunya, l’entitat proveïdora de gestió directa paradigmàtica és l’Institut Català de la Salut (ICS), a la qual acompanyen en aquesta modalitat de gestió altres empreses públiques de la Generalitat de Catalunya. En la concepció dels redactors del dictamen, les fórmules de gestió directa són les que gestionen directament dels serveis autonòmics de salut. Els centres de l’extint Insalud transferits a les comunitats autònomes per entendre’ns ras i curt.

El sistema de salut a Catalunya s’ha desenvolupat els últims quaranta anys de forma diferent, partint d’una llarga tradició que entronca amb la segona República, respectant la diversitat històricament arrelada en la provisió de serveis que s’ha traduït en una presència molt important del sector concertat ¿On eren els centres de la Seguretat Social, que van començar a aparèixer a mitjans de la dècada dels cinquanta del segle passat, quan l’Hospital de la Seu d’Urgell, per posar un sol exemple, prestava ja un servei “públic” als peregrins del camí de Sant Jaume al segle XI?

L’arquitectura del sistema d’utilització pública s’ha construït a partir d’un model que ha tingut com a base la col·laboració publicoprivada i la participació del món local en la prestació dels serveis de salut als ciutadans, per tant, basat en molt bona part en modalitats de gestió no directa.

No té cap sentit i és un greuge comparatiu que multitud de centres sanitaris de gestió indirecta o conjunta, que componen el Servei Català de la Salut, siguin exclosos i no es puguin beneficiar de l’augment de recursos destinats a la sanitat en l’etapa de reconstrucció, i a més suposa una vulneració del dret a l’equitat d’accés al sistema d’utilització pública de la població dels territoris en els quals aquests centres no gestionats directament per la Generalitat de Catalunya ofereixen els seus serveis.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.