‘Honor de cavalleria’

He mirat de nou la seqüència d’Honor de cavalleria (film d’Albert Serra que manté una fidelitat a l’esperit d’El Quixot humanitzant el mite, fent-lo viu i pròxim, amb una llibertat exultant) en què Lluís Carbó (Quixot) i Lluís Serrat (Sancho) es banyen en una gorga i després, mentre mengen nous, el primer parla de l’Edat d’Or com un temps tranquil en què ningú s’enfadava. Són uns deu minuts meravellosos que fan que hagi de donar la raó al comentari que, reproduït al llibre Honor de Cavalleria. Plano a Plano, editat per Intermedio junt amb el DVD d’aquest film i altres peces el cineasta, Albert Serra va fer-ne: “En aquesta escena tot és memorable: la gestualitat sempre bella, les mirades, les poques paraules, que són resums magnífiques dels llargs diàlegs del llibre fets per Lluís Carbó i per mi.... Jo li en donava un resum que ell resumia encara més perquè era incapaç de memoritzar-los, de manera que ho millorava amb el seu estil, les seves connexions delirants entre els temes nobles del llibre i les seves preocupacions banals, quotidianes: menjar, la calor, el plaer del bany, etc.”

En aquesta escena, Lluís Carbó fent de Quixot festeja la frescor de l’aigua i incita a banyar-se el seu acompanyant, cosa que aquest fa després de resistir-s’hi una mica. Una de les coses que més m’agraden d’Honor de cavalleria és que, palpitant-hi en el joc de la ficció, s’hi entreveu que Carbó i Serrat, banyolins d’edats diverses que pràcticament no es coneixien en començar el rodatge, s’hi van fer realment amics I és així que imagino que el primer, decidit i loquaç, convenç el seu jove amic, tímid i silent, de tirar-se a l’aigua per compartir-hi la joia de refrescar-se en la calor de l’estiu.

No em cansaria de veure els dos Lluïsos marxant a poc a poc a peu o en burra, jaient, menjant, banyant-se, mirant una posta de sol, meravellant-se amb unes cuques de llum, parlant de tot; això últim, de fet, en el cas de Carbó, immortalitzat com el Quixot que, en un moment vigorós, lluita contra unes oliveres mogudes pel vent. D’aquí a alguns dies, a finals d’aquest agost, farà quatre anys que es va morir. Amb una salutació a Lluís Serrat, serveixi aquest text per honorar un cavaller simpàtic i carismàtic amb una gestualitat i un tracte elegants. Continuarà: demà Principis d’estiu, Yasujiro Ozu, 1951.