‘Principis d’estiu’

He escrit a la meva amiga japonesa Atsuko Saito per preguntar-li pel significat de Bakushu, títol original del film de Yasujiro Ozu que en diferents països, amb les seves llengües, es coneix amb un d’equivalent a Principis d’estiu. Ho he fet perquè, posant la paraula al traductor automàtic, surt cervesa i no només en català. Traduint-ho del francès, amb el qual ens comuniquem, l’Atsuko m’ha explicat: “Baku vol dir blat i shu, tardor. Bakushu, doncs, literalment és “la tardor del blat”; però és una expressió poètica: el color del blat madur, a punt per ser collit, comparat al de les fulles mortes. Així es refereix al temps de la collita del blat, que al Japó és al començament de l’estiu.”

No som a principis de l’estiu, sinó que, encara que estigui tan viu amb la calor roent de l’agost, anem cap a l’acabament; tanmateix, com que aquesta sèrie d’articles és un recorregut cinematogràfic evidentment subjectiu, vull fer present aquest estimat director japonès que va construir la seva obra com a variacions d’un tema amb el qual abordar l’experiència humana: el pas del temps que muda les relacions entre els membres d’unes famílies. Són famílies japoneses, però cadascú hi pot reconèixer alguna cosa de la pròpia a banda de les diferències culturals, socials i temporals.

Ozu té altres films amb títols com ara Primavera precoç i Tardor tardana i una pensa que en el seu cinema s’hi fa perceptible el cicle de la naturalesa amb la mudança de les estacions, encara que bona part dels seus plans són interiors amb composicions que aprofiten el joc que donen les portes corredisses, les finestres i els passadissos. A Bakushu (1951), s’hi respira aquella bonança de principis d’estiu com una promesa de felicitat, però alguna cosa s’hi acaba. Noriko (la meravellosa Setsuko Hara de tants films d’Ozu) és una dona independent que es resisteix a casar-se, però la família la pressiona. Acabarà fent-ho amb una elecció inesperada que la durà a una altra ciutat i farà que la família visqui amb recança la separació. Abans es fan una fotografia tots plegats (Noriko amb els pares, el germà, la cunyada i els sos nebots) en un dels moments en què el cinema d’Ozu manifesta una de les seves qualitats essencials: sembla que no hi passi res, però de cop t’arriba una gran emoció. Continuarà: demà Frankie, Ira Sachs, 2019.