Conversa amb la Pachamama

Entre l’agost de 1991 i el febrer de 1992 amb el també periodista Pau Lanao vam viatjar per diferents comunitats indígenes descobertes 500 anys abans. A Humahuaca, a la puna argentina on habiten els kollas, María Máxima Ramos ens va convidar a la commemoració de la Pachamama (la Mare Terra, el món en què vivim), el dia en què es dona menjar a qui durant tot l’any alimenta els seus fills. El ritual és una bella mostra de reciprocitat amb efectes propiciatoris per les collites, la salut, la sort. “De la Terra en traiem l’energia espiritual i física per viure –deia María Máxima–, és just que li tornem allò que ens ofereix.” Amb el seu blat de moro, papas, cebes, alls, quinoa, pastanagues... cuinaven un bon plat i en dipositaven una part en un forat cavat al camp juntament amb fulles de coca, cigarretes enceses i chicha (alcohol), i ningú no s’oblidava de passar-hi una estona de conversa. Ens van advertir que a la Pachamama li agrada correspondre però no suporta la cobdícia i quan s’enfada esdevé perillosa: el creixent del riu va assolar un poble veí que havia muntat un festival turístic per fer diners amb la celebració. No cal explicar gaire res més; en aquest senzill episodi es conté una cosmovisió mil·lenària gestada de saviesa, agraïment, sentit de l’equilibri i del respecte a la natura, pròpia d’una espècie solidària i cooperativa que potser s’acabarà per extingir si s’imposa la voracitat saquejadora dels recursos i la violència, si som incapaços de parlar amb la Terra i escoltar-la (i no és que no ens avisi), de deixar de fer-li mal i de fer-nos mal.