Opinió

Ombres d’agost

‘El llarg i càlid estiu’

Joanne Woodward ha explicat que el primer cop que va veure Paul Newman va ser a l’oficina del seu agent en un dia tan calorós a Nova York que hi va arribar suada i cansada. Això mentre que, en paraules de l’actriu, ell, sense ni una gota de suor, semblava un anunci d’una beguda refrescant. Essent a primera vista tan guapo, amb aquells ulls blaus càlids, Woodward hi va apreciar una perfecció una mica fastigosa. Devia ser a mitjans dels anys cinquanta. Eren joves i tots dos s’obrien pas com a actors. Van anar coincidint, fent-se amics i potser una mica amants, però ell estava casat i tenia dos fills. Es diu que no va ser fins que van coincidir al rodatge d’El llarg i càlid estiu (The long, hot summer, 1958, Martin Ritt) que van lliurar-se a l’amor que compartien iniciant una relació que va durar fins a la mort de Newman, el 2008.

Abans d’El llarg i càlid estiu, ell va demostrar la seva força interpretativa encarnant el boxejador Rocky Graziano a Somebody up there likes me, però ella encara més a A kiss before dying, amb la qual va guanyar un Oscar interpretant una jove rica assassinada pel seu ambiciós amant en saber que, xafant els seus plans, està embarassada. Amb el film dirigit per Martin Ritt, inspirat en tres relats curts de Faulkner, la carrera de Newman va agafar una embranzida (mentre que la de Woodward, un cop van estar junts, va frenar-se una mica) que encara va ser més forta quan, el mateix 1958, va protagonitzar, junt amb Liz Taylor, La gata sobre la teulada de zinc calent.

A El llarg i càlid estiu, en un poble del Mississipí, Ben Quick hi arriba amb una ambició que crema, com ho fa el seu atractiu eròtic. S’hi guanya la confiança de Will Varner (Orson Welles), que, enriquit sense escrúpols, s’ha fet l’amo del poble. També sedueix la seva filla (Woodward). El film reflecteix les diferències classistes, la corrupció moral amb l’ascensió social, el patriarcat dominant. I també aquella tensió (entre la repressió sexual i l’emergència manifesta del desig) palpable en tants de films nord-americans de finals dels cinquanta i primers dels seixanta. Allà hi ha Paul Newman amb la samarreta arrapada, a la manera de Brando a Un tramvia anomenat Desig, traient-se-la per mostrar el tors que enlluerna en la calidesa de l’estiu. Continuarà: demà, La caça de l’home, Arthur Penn, 1966.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia