‘Matar un rossinyol’

“L’estiu era la nostra estació preferida: era quan dormíem en llits plegables a l’eixida de parets de tela mosquitera del darrere, o procuràvem dormir a la cabanya de dalt de l’arbre; era quan menjàvem tot allò que més ens agradava menjar; era quan esclataven mil colors enmig de la terra eixarreïda; però, sobretot, era quan hi havia en Dill”, va escriure Harper Lee a Matar un rossinyol (To kill a mockingbird) posant-hi veu a Scout Finch, que, evocant la seva infantesa, és la narradora d’un relat que passa en tres estius successius en què ella i el seu germà Jem gaudeixen amb la presència del fantasiós Dill, inspirat en Truman Capote, amb el qual l’autora de la novel·la va fer amistat quan, de petit, ell passava els estius amb uns parents a Monroeville (Alabama).

La narració té un punt culminant en el judici en què l’advocat Atticus Finch, contrariant els seus conciutadans blancs d’una població fictícia (Maycomb, a imatge i semblança de la Monroeville real) del sud dels EUA als últims anys trenta, defensa un home negre acusat falsament d’haver abusat d’una noia blanca d’una família (amb un pare borratxo i brutal) víctima de la pobresa i la ignorància. Finch ho fa perquè li ho dicta la consciència i, durant el judici, afirma que hi ha una institució al seu país en què tots els homes són iguals: els tribunals de justícia. Tanmateix, tot i que l’advocat demostra la innocència del seu defensat, la decisió racista del jurat contradiu tal idea en condemnar Tom Robinson.

Matar un rossinyol és, doncs, un relat sobre la pèrdua de la innocència, però també de com aquesta il·lumina la infantesa en contra dels prejudicis, siguin els que menen al racisme o els que dimonitzen un home solitari que inspira la fantasia d’unes criatures que en reben regals (dipositats en un arbre) i, finalment, la seva protecció. I, com expressa la cita que encapçala l’article, ho és sobre l’estiu com un temps meravellós. Tot és reflectit a l’esplèndida pel·lícula de Robert Mulligan que, el 1962, va adaptar la novel·la publicada tot just dos anys abans. M’hauria agradat escriure també sobre un altre film de Mulligan que passa en un estiu, el del (19)42, però s’acaben les ombres i vull fer atenció al d’una nena catalana. Continuarà: demà, Estiu 1993, Carla Simón, 2017.