‘Estiu 1993’

Es considera que Harper Lee va pouar en la pròpia infantesa per escriure Matar un rossinyol, evocada ahir, i que, per tant, el personatge de Scout (que, orfe de mare, viu amb el seu pare, l’advocat Atticus Finch, i el seu germà Jem) és un cert transsumpte d’ella mateixa. Scout narra uns fets que comencen quan ella té sis anys, els mateixos que té Frida, la nena protagonista d’Estiu 1993 (2017), en el moment en què la seva mare mor (el seu pare ja no hi era) i és adoptada per uns oncles que habiten en un poble de la Garrotxa, de manera que ha de deixar Barcelona per viure amb ells i la seva filla, més petita encara que ella. En el cas de Frida, la directora Carla Simón ha explicat clarament que, en aquest seu primer llargmetratge que fa que esperem el segon, va inspirar-se en la pròpia experiència. Transformant, però, la vida en creació, el “jo” es converteix en “nosaltres”. I és així que, més enllà de les circumstàncies de Frida, reconeixem a Estiu 1993 un retrat de la infantesa: la curiositat, l’estranyesa, la gelosia, la crueltat, la mentida per protegir-se, la por a l’abandó, la imitació dels adults, la intuïció dels misteris del món. Tot això amb una mirada poètica que aporta una vibració a moments quotidians, com ara un bany al riu, les hores xafogoses a l’estiu, els jocs infantils.

Carla Simón ha dit que, més que explicar la seva experiència, volia abordar les dificultats d’una criatura per afrontar la mort. Frida, encara que no n’acabi de tenir consciència, enceta una experiència de dol que no ha fet res més que començar. Tanmateix, tot i el pes de l’absència i de les dificultats d’adaptació a una nova realitat, hi ha la joia de viure estimulada amb l’estiu: temps de vacances, de sol i de banys, de festes majors amb balls, gegants i capgrossos, de sensacions intenses al cos. Hi ha, doncs, una tensió entre la pena i, malgrat tot, la felicitat que refereix com aquesta pel·lícula és a prop de la vida amb les seves contradiccions. És així que hi ha alguna cosa d’Estiu 1993 que em fa recordar uns versos d’un poema de Joan Teixidor, La font, inspirats fa temps per un estiu garrotxí: “Érem els habitants d’un estiu de miracle, tot era tan feliç que no ho enteníem.” Seguirem vora el riu. Demà: Partie de campagne, Jean Renoir, 1936.