Independència: ser i fer

En aquest país durant molts anys els joves votaven Jordi Pujol. Sentien il·lusió pel seu projecte de construcció i li donaven suport explícit. Pujol feia autogovern amb el fem i farem, i aquests joves, que votaven nacionalisme per fer autogovern, eren més o menys independentistes. A l’altre costat, a Madrid, hi havia qui volia fer una democràcia per trencar amb la dictadura franquista. Democratitzar l’Estat (ho van fer una mica amb l’exèrcit però es van oblidar de la justícia i, com hem vist, la monarquia) i mirar de fer un estat autonòmic i més modern.

A Catalunya fer autogovern va entrar en crisi amb els pactes de CiU amb el PP. A finals dels 90, lluny dels anys de transició i després de més de 15 anys de govern, els joves es van començar a allunyar d’aquella política i ERC va començar a créixer, sobretot, fent oposició a Pujol.

Ser independentista es va consolidar com el motor polític d’aquesta generació, que ja es barallava, com fan ara els partits, en el marc dels sindicats d’estudiants o les joventuts polítiques. L’arribada d’aquesta generació als espais de decisió va representar passar del ser al fer.

A Espanya, després de 40 anys de democràcia també hi ha hagut canvis entre el fer i el ser, però a la inversa. Així com a Catalunya s’ha passat de ser independentista a intentar fer la independència, a l’Estat s’ha passat de mirar de fer un estat democràtic a ser espanyol.

L’independentisme, dividit entre els que van créixer criticant Pujol i ara semblen pujolistes i els que venen del pujolisme i creuen que això ara no toca, hauria de mirar què hi ha a Espanya. No volen fer, volen ser. I sembla que l’única manera de ser espanyol sigui ser franquista.