‘Une partie de campagne’

L’estiu de 1936, Jean Renoir va instal·lar-se (amb un equip del qual formaven part, com a ajudants seus, el fotògraf Henri Cartier-Bresson i els aleshores futurs directors Luchino Visconti i Jacques Becker) en un lloc de la ribera del Loing per rodar-hi un film inspirat en un conte de Guy de Maupassant que narra l’experiència d’una família petitburgesa de París, amb un negoci de quincalleria, durant un diumenge d’estiu a la vora del Sena. Renoir va dir que havia triat el Loing perquè seguint el recorregut del Sena, del qual el primer és afluent, per l’Illa de França havia trobat un paisatge massa industrialitzat per rodar-hi l’adaptació d’un conte (Une partie de campagne) ambientat l’any 1860 que havia escrit un contemporani dels novel·listes naturalistes i dels pintors impressionistes, entre els quals Pierre-Auguste Renoir, pare del cineasta. Tanmateix, potser va fer aquesta elecció per remembrar els moments feliços que, de petit, va passar amb el pare a la vora del Loing.

Tampoc no s’acaba de saber per què Renoir va interrompre el rodatge sense acabar-lo. Sembla que les tempestes d’aquell estiu van provocar-ho; abans, però, va filmar els efectes de la tempesta al riu essent un cineasta obert als atzars i imprevistos durant el rodatge. Abandonant el film, traslladant-se als EUA durant la II Guerra Mundial sense tornar al seu país fins al 1951, va fer-se el 1946, sense la seva intervenció, un muntatge amb les imatges existents d’uns 40 minuts de durada. I així va fer-se visible un film d’una bellesa radiant (i a la vegada malenconiosa) que capta la naturalesa a l’estiu. Als efectes de la naturalesa hi és sensible la jove Henriette Dufour, que, amb els sentits agitats, es lliura, resistint-se tot primer al propi, al desig sexual d’un remer que, passejant-la en barca, la du a una petita illa. No sé si he vist mai tan expressada la tristesa posterior a l’acte sexual (potser quan Carmesina, consumant-lo amb el Tirant, lamenta la brevetat d’un delit tan llargament desitjat) com en la distància que es crea entre Henri i Henriette. I encara és més trist que, retrobant-se al mateix lloc temps després, es diguin que hi pensen sovint associant-ho a uns dels seus millors records. L’estiu comença a declinar. Continuarà: demà, Finals d’agost, principis de setembre, Olivier Assayas, 1998.